L'hora que veus és l'hora que vius 8
(Experiment amb oposicions i comparacions)
Vuitena part
Uns dies que no van coincidir, ell va deixar escrit: “És gairebé la meva mitjanit o la teva matinada. Aquí estic, pensant en tu, amb una copa de cava. Brindo per l’exposició en la galeria i brindo per nosaltres. Serà això que em posa melancòlic, però et trobo a faltar. Serà possible això que sento? Serà possible que trobi a faltar a algú a qui mai he pogut tocar? Ho sento així i t'ho desitjo transmetre. Que hi farem, et trobo a faltar. No estaria mal traspassar les sensacions a l’art”.
Quan ella ho va llegir, va ser com si l'amant virtual que tenia cos i cara, que hi era però que mai no havia tocat ni havia fet un petó, se li abracés i li digués amb paraules: t'estimo. Tan senzill com l'aritmètica d'una suma. No negava que la seduïa. Quieta davant la pantalla, se sentia bé; només les mirades i els teclats. Inevitable que tard o d’hora s’adonaren de l’existència de l’altre més enllà de l’ordinador: la presó que impedia el tacte del cos. No hi va haver manera.
—Hola, sóc jo. Estàs dormint?
—No. Bé, a estones, faig capcinades. Fa gaire que esperes?
—Uns minuts.
—Saps, m’agradaria pintar-te en un quadre.
—Que bonic! Millor no —va contestar mentre feia gargots en un paper—. No sé… Em fa por.
—No et pintaré a tu. Més aviat, l'absència de tu. No hi haurà cap imatge teva.
Ella va sentir curiositat per veure com traspassaria les imatges que pogués haver captat a través de la càmera. Quan va arribar el dia de veure el quadre a través de l'ordinador, va quedar cor-robada de la bellesa que li va transmetre. Li va fotre un cop d’ull d'admiració, els somriures es van trobar com altres vegades i, mentre començaven el joc, ella es va preguntar si no estava començant a enamorar-se. Sí, d’algú que no havia palpat l’escalfor del cos.
Mai no havia sentit els passos del pintor per la sala ni pels passadissos. Tampoc havia vist la cara del seu marit a través del cristal de l’ordinador ni havia fet tocar la campaneta sol·licitant parlar amb ella.
Amb quin dret li podia fer això al marit que s’havia comportat bé i que li ho havia donat tot?
Es va posar un vas de vi, el que més li agradava, i en va beure. Plovisquejava. Seria molt bo pels camps. Va tornar a posar més vi i en va tornar a beure. Va sortir de la casa i va passejar sota la pluja i va concloure que el sexe irreal no era molt millor que el del marit. De vegades, convé posar una mica de distància que en el cas del pintor era com la d’un forat negre.
