L'hora que veus és l'hora que vius 7
(Experiment amb oposicions i comparacions)
Setena part
Vet aquí, quin manat de bogeries: el seu cos brillava i il·luminava l’hora que vivia a la vegada que feia brillar la del pintor. Gaudia sense necessitat de fingir plaer, com a vegades amb un home de carn i ossos, com el marit. Tanmateix, mai no li havia tocat la pell de les mans. Per quina raó preferia divertir-se davant d'una càmera abans que amb un home real? Déu ni do, quina ella, incapaç d’aconseguir una resposta clara. A mesura que passava el temps, va experimentar benestar en companyia del pintor. Tot indicava que ell també. La situació li va fer entrar por. Que s’havia begut l’enteniment!
Ella va marxar en companyia del marit per fer una exposició de vins a Londres. Van guanyar el primer premi.
— No seria mala idea anar a Hammersmith i llogar un viatge amb boat pel Tàmesi o potser tens alguna altra preferència, que sé jo, per la zona de Saint Pancras —va suggerir ella.
— Perfecte. Saps de sobra que on coi he viatjat si sempre he estat a la finca i conec ben poc. M’agrada viatjar amb tu. T’estimo. Estic content pel premi dels vins. Encara més, t’ho creguis o no, n’estic de veritat pel viatge.
Tots dos, sense discussions ni enfrontaments, van gaudir de racons impensables de la ciutat. Per què vinga rumiar amb el pintor l’incomodava? En el fons no deixava de ser una imatge dins d’una gàbia, dins d’un ordinador. A la tornada amb avió, van anar fins a casa per camins envoltats de vinyes amb sarments de fulles amarronades. Tot plegat li feia venir una sensació de la rutina. Més enllà d’això, també va tornar una altra rutina: la de connectar-se al món virtual de les màquines. No va parar de sonar la campaneta. Rebutjava tothom. Gent necessitada, no com ella que no n’estava pas sola perquè gaudia del marit. Doncs, sí, la veritat era que refusava força gent tot i que de tant en tant acceptava algú com un alemany amb el qual va estar parlant amb anglès. Va adoptar un posat d’indiferència i no va quallar l’amistat. Un altre cop va tornar a trobar el pintor que li digué:
—M’he aïllat de tothom per pintar uns quadres per si em contractaven per a una exposició individual en una galeria. Difícil però s’ha d’intentar.
—Tant de bo tinguis sort.
—En cas de no poder-ho fer, els hauré de vendre al Rastro.
Continuarà…
Joan Guerola
