L'hora que veus és l'hora que vius 6
(Experiment amb oposicions i comparacions)
Sisena part
Ella havia sentit l’agonia dels altres que buscaven esclafar la soledat, o potser no lluitaven contra això, endevina. Atrapats en la solitud que buscaven plaer, o ni això. No sabien que. Ella no es culpabilitzava de la seva necessitat ni de la dels altres. Pensar que l’amor s'havia extingit en tots ells entendria el món virtual de les màquines. En les cares imaginàries dels homes, se li apareixia el perfil del seu home. Ell preferia els camps i la bodega mentre que ella els viatges i el món virtual.
A la fi, en va escollir a un que, després de les corresponents salutacions i introduccions, li va explicar que era pintor i que venia els quadres en una parada del Rastre de Madrid. Ella li preguntà:
— Que tal el teu dia?
— Bé, no em queixo. I tu, com et va la vida personal?
— Tot bé fins ara, tampoc em queixo.
A ella li costava refer-se arran de la decisió de parlar amb el primer home. No sabia ben bé què dir. Van quedar en silenci.
— Doncs, ningú es queixa. Que n'estem de bé. Necessitava parlar amb algú i fer-nos companyia —li va dir ell.
— Per què queixar-te, millor ocupar-nos del que es presenti.
— Ben dit, ets una gran pensadora.
A primers d'octubre amb fred, durant el temps que el seu marit estava al celler i sobretot els diumenges que ell estava de caça tot el dia, ella va començar a tancar-se en una sala de la casa gran que compartien. Encenia el foc a la xemeneia, tancava la porta amb clau i per sort ningú li feia nosa.
La flama que s'aixecava de la llenya ballava a la llar de la xemeneia alhora que donava tebiesa a la sala i la tenyia de sensualitat. Es descordava la brusa de licra, botó a botó, però no se la va treure; es contornejava de forma excitant davant la càmera i ballava imitant les formes capritxoses de les flames.
Continuarà…
Joan Guerola
