L’incapaç 3
Tercera part
Amb tot i això, no se sentia repel·lent, al contrari, li semblava amb claredat que, en qualsevol cas, ho eren els altres. Sempre donaven preferència a temes que no els atenyessin en comptes d’ocupar-se de si mateixos.
No era una dona imaginaria, sinó que la tenia davant. Desitjava quelcom inaccessible a l’acte. No sabia de què. No sabia la raó per la qual no podria, des d’ara, ser amb ella. L'imaginava nua de boca terrosa. Tampoc li calia tal extrem. No anava per aquí.
I si no tornava a trobar-la mai més en el mateix trajecte de l’autobús número tretze i perdia l’oportunitat? Quin neguit anar imaginant coses. No hi volia pensar de llavors en avant. Les presses van començar a angoixar-lo mentre la seguia quan baixava i s’allunyava carrer enllà, incapaç d’aixecar-se per seguir-la… Ni tan sols ho va fer a hora horada. Durant dies no hi van coincidir. Tant de bo no hagi canviat de línia d’autobús, sovint es deia.
Tal vegada devers dues setmanes més tard la va trobar un capvespre. Hi havia excés de passatgers en l’autobús tretze i encara no era de nit fosc. Se sentien sufocats i es produïen tocs involuntaris en les frenades i en els revolts. Més aviat amb cares de pomes agres, només es fixaven en anuncis, en cotxes o coses insubstancials… Mai en ells dos. Per això se sentia amb més llibertat per clavar la mirada grollera sobre el coll blanc com una pista just acabada de nevar. La noia entretancava els ulls. Es va aixecar del seient, va demanar parada en Plaça del Marquès i, agafada d’una de les manetes de cautxú, va esperar dempeus davant la sortida. Just abans que baixés, les dues fulles lliscants de les portes elèctriques van fer un puf que semblaven concentrar les queixes per haver d’aguantar els empipaments d’un gínjol com ell, que, de sobte, s’hi va aixecar a corre-cuita. Sense pensar gens, va anar quasi corrents fins a la porta i van baixar tots dos alhora. Som-hi, vinga. Quelcom se li acostava en la ment. Quelcom que no aconseguia desxifrar. Com qui no volgués la cosa, i enmig de la foscor i la gentada que participaven en la protecció, amb dissimulació la va empènyer el suficient perquè la cara d’ella es donés un cop. Potser havia malmès eixa cara que el seduïa i el feia patir. La van portar a l’hospital al mateix temps el noi va desaparèixer.
Continuarà…
Joan Guerola
