L’incapaç 2
Segona part
L’endemà, la va tornar a veure dreta al costat de la porta de l’autobús. Li examinava la cara amb precisió, no pas les tires dels sostens que es marcaven sota la camisa o els pantalons que s’ajustaven a les natges. La mirada recorria les platges carnoses dels llavis on imaginava tal finor de sorra que podia tombar-se a prendre el sol, s’aturava en els porus del nas com dunetes sobre la pell suau i el front, sense cap arruga, com una plana infinita per on es podia cavalcar sobre un cavall fins que començava el bosc en el què hom es perdia en el cabell immens. Les mirades seguides se sostenien tot el que ell podia o bé les feia desaparèixer tan de pressa com una pela de cacau sobre l’aigua d’una sèquia.
L'examen minuciós guanyava en qualitat i amb detalls si el sol li donava a la cara que si els edificis la hi deixaven a l'ombra. La major presència d’aquesta es deixava sentir més desèrticament en l’ànim d’ell. Quan algun individu es posava pel mig i no podia ataüllar-la, ell no feia més que menejar-se en el seient en busca d’una nova perspectiva que li permetés observar-la bé. Ella ni es girava, sols mirava la pantalleta del mòbil com una illa de seguretat lliure d’atacs, o així devia sentir-se; de tant en tant, es donava un respir mentre dirigia la mirada cap endavant i cap afora a través de vidre de l'autobús.
Tal vegada els altres li detestaven l’actitud però ningú el jutjava, ningú li deia res. I si l’havia confós per una altra persona? Era obvi que ell es podia preguntar, t’agradaria que algun impertinent t’ho fes a tu? Que sentiries si t’ho fessin? No sabia què contestar-se ni què pensar dels altres passatgers. Potser tenien raó o bé es feien el boig. És clar, ni que ells fossin correctíssims… Encara que algunes persones no la miraven perquè no hi volien o perquè no treien els ulls de la pantalleta dels mòbils. Qui sap si només estaven fingint. És que havia de passar-se dubtant i amargant-se, vatua l'olla?
Continuarà…
Joan Guerola
