L'hora que veus és l'hora que vius 5
(Experiment amb oposicions i comparacions)
Cinquena part
Ell treballava a uns quilòmetres de casa on dirigia la verema. Aviat, només quedarien sobre la terra dels bancals les petjades de les rodes de les màquines, pàmpols escampats, raspes i algun raïm en els ceps. En qualsevol moment, la tardor aniria entrant i donant una altra ambientació a les vinyes, a les cases i als cellers.
Al cap de la setmana de treball, els diumenges sortia a caçar amb amics, i d’altres caçadors més o menys coneguts. Cercaven llebres, que corrien pels camps i que s'amagaven en caus, perseguien perdius i tords pels camps i pels barrancs. Trepitjaven escenaris que, tot i ser els mateixos de feina diària, cobraven un sentit diferent: de goig vertader. Ningú no es deturava a mirar vinyes ni classes de raïm ni si s’havia de llaurar o podar d’una manera o de l’altra. Acabada la jornada, els caçadors torraven alguns animals d’una part de la caça i feien un gran dinar sols, amb vi dels seus cellers. L’altra part de la caça, la portaven a casa. El marit era una persona prou mirada amb el menjar i el beure. Solia beure’s una copeta de vi negre cada dia, o dos com en els dinars d’amics; això sí, el cafè que no li faltés. Tot plegat feia que no patís xacres greus que li impedissin treballar amb normalitat. Així com de panxa no en tingués gaire cosa que a la dona li agradava molt.
De vegades podria donar la sensació que tractava millor les vinyes i l'escopeta que no pas a ella. Que en podria prescindir; una bogeria, només pensar-ho. Gens ni mica. Li calia la seva presència a casa on venia a representar el que l’home en els bancals, i als cellers. Als sopars de productors de raïm i de vi, on gairebé passava per imprescindible. També als viatges a França i al Regne Unit on ella representava l’empresa com a intermediària, relacions públiques perquè s’entenia parlant les llengües francesa i anglesa. Fins i tot amb l’afegit de la precisió dels seus tasts. No se sap d’on li havia aparegut aquest do, a més a més tan magnífic.
En tenia prou amb els diners de l’home, un cert tracte respectuós, a més de la llibertat que li permetia fer viatges a Paris, o en qualsevol instant buscar-se un amant virtual. Des que va entrar a un web de contacte, no va parar de sonar la campaneta, senyal que hi havia homes que la sol·licitaven. Va rebutjar la majoria. Deu ni do, quin munt de ferralla, que estaven fets els homes que desitjaven contactar; semblava com fet a posta, va rumiar davant la pantalla. Tan selectiva en les compres de París, en les amistats, com amb els amants virtuals.
Continuarà…
Joan Guerola
