L'hora que veus és l'hora que vius 1
(Experiment amb oposicions i comparacions)
Primera part
Ella va gaudir d’uns dies a París. Li donava sensació de llibertat i no la deixava parada haver d’anar sola perquè el marit no l’acompanyaria ni portant-lo a rossegons. En la ciutat de la llum, haurien pogut recuperar sensacions en el seu matrimoni avorrit. Tanmateix, a ell el feien sentir mal les aglomeracions i preferia quedar-se amb les vinyes, i més ara que havia de controlar la verema. En canvi, per a ella, un viatge a Paris representava un descans ideal per allunyar-se de la finca. Un lloc en una plana amb algun turó i, quan bufava el vent del nord, tallava la pell.
Va visitar una amiga que havia perdut la mare. Tampoc podien faltar les compres i va fer un dinar a l’ostreria de Gerard Depardieu. Era evident que on vivia no en podia fer, de compres, ni a la ciutat més propera, on hi havia poca oferta. Mai no trobava el que buscava.
De tornada, va arribar a l'aeroport amb bosses de botigues que exhibien noms de marques en francès i vestint un abric de visó, llarg, gruixut i càlid.
De lluny, en una sala d’espera, va reconèixer el marit pel posat, com de poques ganes i també com atabalat per la gentada, amb l'esquena un xic encorbada i que, de tant en tant, mirava el mòbil. Amb el seu aire de cansat, potser pels anys més que ella i pels camps. Encara que ell no feia feines, ja que tenia treballadors, s’havia d’ocupar de dirigir-los tant pel que fa a la terra com els treballs de la bodega. Li va alçar el braç i es va apressar per sortir i anar a trobar-lo.
— T'agrada? —li va preguntar al marit després de fer-li un petó a la sala d'arribades internacionals, assenyalant l'abric, que segur es posaria en els sopars que compartien.
Ell la va mirar amb atenció i va dir:
— Estàs maca i et queda molt bé.
— El vaig comprar a bon preu en una de les botigues que freqüenta la dona de Sarkozy.
— Quant et va costar?
— Potser massa. Estava rebaixat i valia la pena perquè és bo per a primavera, tardor i hivern.
— Està bé. Pot ser molt utilitzat, si fa fred, és clar — va dir sense gaire convicció i sense canviar l'expressió de la cara.
— Sembles cansat. No has de treballar tant a la finca — va dir amb gest de preocupació.
Ella li va recórrer la cara amb la mirada. La reconeixia a la perfecció i es va dir a si mateixa: fa mala cara, el noto trist, em fa una mica de llàstima. Tanmateix, tot i que l’estimava, no eren instants per pensaments així. Tampoc pagava la pena.
Continuarà…
Joan Guerola
