Els balcons amb estenedors 6
(experiment fent parlar éssers inanimats)
“Your vision will become clear when you can look into your own heart. Who looks outside, dreams. Who looks inside, awakes.”
Carl Jung
Sisena part
— Company, no crec que els sons que la mestressa et fa a les cordes siguin per burlar-se'n de tu. Al contrari, deus gaudir de sensacions molt bones. Ets molt afortunat, tanmateix no siguem ingenus. Tots els balcons tenim relacions amb les mestresses. Afectuoses com tu, indiferents com d'altres, i de ràbia com uns altres. No ens hem de deixar enganyar, ja que hem de millorar la situació com a estenedors de balcons — diu el del balcó amb geranis.
—Segur que et vas quedar ben relaxat, eh, company —diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de nens.
—Va ser com si ella em fes molts petons sobre la pell o alguna cosa així —diu el balcó endreçat i sense trastos pel mig.
— Jo crec que les nostres relacions amb les mestresses són forçosament finites — diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena.
— Sabeu que estic amoïnat per si aquest sol tebi d'avui no troba escletxes per introduir-se a través de l'espessa massa de roba i no la pot eixugar per complet, sobretot la que queda al mig. A mi m'agrada que el sol, afectuós, m'abraci per complet. La meva mestressa s'emprenya quan troba la roba humida i sovint m'amenaça de comprar-se una assecadora —diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de nens.
— He dit que no ens sentim mai frustrats però em sentiré si no acordem demanar una reunió amb el president de la comunitat de veïns per tractar alguns punts que hem parlat — diu el del balcó amb geranis —. Hi ha temes que admeten poques discussions, com ara que ens tractin millor.
—Digues-li que et converteixi en un estenedor d'interior funcional que pot col·locar-se en qualsevol estança de la casa, seria una bona idea i no passaríem fred. Això, sí —diu el balcó endreçat i sense trastos pel mig. A poc a poc, mira els estenedors companys d'altres balcons i segueix—. S'acabarien les possibilitats d'estar junts i de poder xerrar, com ara. Sempre sol, em sentiria marginat.
Els estenedors dels balcons segueixen parlant fins que els graten la calma els transistors amb les histèriques retransmissions de futbol del diumenge tarda; ah, i n'hi ha algun que fuma: quina barra, fumen prop de la roba neta.
Les mestresses els entren la roba encara que un pèl humida i d'altres la deixen tota la nit. La tarda s'encongeix, els pardalets vaguen sense rumb a la recerca d'algun lloc on sostenir-se per passar l'estona, o potser estan a la recerca d'on passar la nit pròxima. Cerquen un lloc a sota de l'ampit d'una finestra o en algun racó amagat i que sigui millor que quan reposen sobre els fils de la llum on corren el risc de quedar electrocutats. Els humans ho accepten com quelcom del dia a dia. Aviat la foscor inútil envaeix els estenedors de balcons; una calma sense gota de vent. La lluïssor de la lluna freda els cobrirà de seguida. En acabat, el no-res: uns a altres es miren sense que cap d'ells presenteixi tenir por a la nit i al fred.
Continuarà…
Joan Guerola
