Els balcons amb estenedors 3
(experiment fent parlar éssers inanimats)
Tercera part
— Doncs, quina sort! I encara et queixes —diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena.
— A mi m’agrada com la mestressa estén la roba. És molt sensible quan em posa les agulles, mai no em fa mal. Ho fa amb molt de mirament i amb tendresa amb els dits prims d’una finor com pètals. Jo em sento com les tecles d’un piano. En canvi, l'home és matusser i em carda uns pessics que m’arrancarà la pell a bocinets algun dia. Déu ni do, si tracta així la dona —diu el del balcó que està molt endreçat i sense trastos pel mig.
— Sabeu, nois? Em fa pena el balcó cinquè, de la filera de dalt — diu el del balcó amb geranis—. Està a l'atur des que els amos van vendre el pis. Que sol que està, quina pena! Exigiré una reunió amb el president de la comunitat de veïns per exigir-li un horari per estendre roba. Si no m’atén, em declararé en vaga de fam.
— Doncs, lluitarem contra el desnonament abusiu dels pisos la qual cosa representa l’abandó dels estenedors — diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena.
— Això tant li fa a les mestresses. Jo em tallaré les venes, vull dir les cordes, ja que ni les netegen ni les tensen prou. A més a més, estic preocupat pel dolor que em produeix un caragol fluix que sosté una de les meves cordes. Em causarà algun cáncer o em produirà reuma i pitjor amb la humitat freda —diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de nens.
Amb el to de desànim d’alguns estenedors i perquè ningú es precipiti massa, el del balcó de geranis opta per reconduir les converses. Podrien parlar de la bondat de les cordes comparada amb els fils de la llum on s’electrocuten animals. No, això tampoc. Es posen a parlar del que comenten les mestresses en qualsevol moment. Tots els estenedors de l'edifici saben de la tragèdia nocturna de baralles i crits en un dels pisos o que alguna mestressa va al darrere de l’amo que viu sol o potser és llogater en un altre pis. De manera que en escoltar-los desafiants, els estenedors retrocedeixen i respiren alleujats com si es diguessin ja estem bé, en tenim prou amb ser atemporal i inofensius.
Continuarà…
Joan Guerola
