L’incapaç 1
Primera part
Els dos feien el mateix trajecte d'autobús cada capvespre. Ell clavava els ulls a la noia que aclucava els seus, ajuntava els llavis o movia el cap enrere per recompondre els cabells llargs. Dreta prop la porta de sortida i amb les mans que se subjectaven d’una de les manetes de cautxú que pengen de les barres del sostre, amb la mirada cap el terra de l’autobús, romania aliena a l’examen de l’insolent. Era evident que ell, assegut en un dels dos seients del lateral dret, no es preguntava si la gentada li reprovava la conducta. Ningú li advertia que provocava fàstic, i per què n’havia de provocar? Quan s'obrien les portes i la noia baixava, tractava de retenir-la en la ment. Des de llavors, es mantenia esquerp amb el cap cot, amb malhumor estèril.
Potser l'espera algú, va pensar incapaç de treure cap altra conclusió. Tant de perseguir-la amb la mirada i potser era incapaç d’anar-se’n al llit amb ella. No s’hi fixava amb les cames tornejades ni li mirava els pits ni el cos fibrat sinó només en la cara. D’ençà que la va conèixer la hi repassava ara i adés. Mai no sonaven els mòbils d’ambdós, qui sap si els tenien desconnectats, això l’afavoria per no acabar en l’abstracció i la fixació en la cara d’ella al llarg del trajecte.
Continuarà…
Joan Guerola
