El garrot vil 9
Novena part
Es veien núvols negres serralada enllà i, encara que no hi plovia gaire de ponent, potser vindria alguna tronada. En aquells moments els jornalers van acabar de dinar i també varen acabar la història dels bandolers. Llavors un dels jornalers digué:
— Jo mai no hauria fet aixecar els meus fills tan d’hora i portar-los perquè contemplessin com morien el masover de Cubelles i els altres saltamarges.
— I dius tu que hi havia més de quatre mil persones de públic, vols dir que la ciutat es va buidar del tot? —va preguntar un altre.
— És clar que no, cony! Havien vingut matrimonis amb els fills d’arreu la comarca. Volien alliçonar els nens.
Cap dels altres jornalers va comentar res fins que algú va preguntar:
— I va desaparèixer qualsevol intent d’altres pagesos per fer-se bandolers?
— Que va! La setmana següent es va produir quelcom de semblant.
— Que vols dir?
— Que van assassinar els dos membres d’un matrimoni benestant.
— I ara!
— Doncs, sí, ja veus. Era tal la disbauxa i depravació de costums de llavors que no va trigar a repetir-se un altre fet paregut quan cinc malfactors van assassinar i van robar Miquel Gil i la senyora Marieta Fita.
— Així, doncs, la població devia sentir-se indefensa i atemorida a causa de la poca seguretat. Temien que una colla sovint es reunís per atacar sobre la gent privilegiada i benestant, sobretot.
— Tu diràs. Feia feredat la cosa. Van continuar sortint bandolers a causa de la desamortització de les terres i de la misèria.
— I van capturar els assassins d’aquests dos darrers assassinats.
— És clar. Eren lladres de la mateixa ciutat. Aquests no van rebre l’ajuda dels bandolers i van morir a garrot vil. Però sí que hi va haver bandolers nous, sí.
— Deuen haver-hi força històries sobre ells, si no s’han perdut.
— Guaita, n’hi va haver bastants més a la comarca i altres veïnes. Fins i tot alguns van repartir diners i menjar als més pobres durant el còlera de l’any 1875.
— El masover del mas de Cubelles va pecar d’inexperiència i que va salvar la pell de pur miracle. D’eixa ocasió ençà va anar amb compte a diferència de la primera vegada. Fou capaç d’anar al mas del sogre on vivia la dona i els fills i portar-los menjar i diners per fer front durant la còlera.
— Vinga, ja heu xerrat prou. Som-hi, a veremar, i ben de pressa abans que plogui —els escridassava el capatàs de la finca.
De seguida es van aixecar sense mandra i van marxar. Cadascú d’ells es va guardar en el cor les històries per contar-les tantes voltes com calgués i, sobretot, evitar que els amos sabessin res. Els que ho contaven i ho sentien no eren al segle XIX però eren en la dècada dels mil nou-cents quaranta, i Déu ni do quin panorama tenien també.
Joan Guerola
