El garrot vil 8
Vuitena part
— No hi ha temps a perdre. Avui us toca el rebre a vosaltres, no sempre podeu guanyar —va cridar en Josep de la Tona, el cap de colla.
— Vinga, nois, som-hi — va dir el Gat, que feia de mà dreta.
— Au, no perdem temps. Hem de marxar —va dir en Josep de la Tona—. Tampoc no ens intenteu seguir ni disparar mentre marxem perquè donarem la volta i us matarem a tots. Tots són tots i no en parlem més —va sentenciar alhora que el Gat feia un miol que retronava, el ressò s'escampava, i era evident que es podia sentir de ben lluny.
Un cop es van ajuntar amb els que feien guàrdia, la colla completa, tocant el dos, a les fosques entre pins i alzines, van marxar plegats cap a la muntanya. El Gat, en Cameta i dos ajudants es van encarregar de preparar petjades enganyoses que despistessin la guàrdia civil. Més tard, ja es trobarien a la cova. El gruix de la colla va caçar llebres, conills i un senglar. L'encarregat de cuinar va torrar la carn a la brasa en un foc fet dins d’una cova perquè no hi hagués senyals. Així van sopar tots plegats entorn d’una foguera i ben coberts amb mantes, ja que feia un fred que pelava. El masover de Cubelles i els altres els van agrair haver-los salvat la vida i es van transformar en bandolers com ells. Per descomptat que per més forts que siguin ells també tenien xacres.
— Que tens pel mal d’esquena? — va preguntar el Gat a un company.
— Agafa un tros de fil d’empalomar, vés fent-li nusos i el novè nus has de lligar una punta amb l’altra punta del cordill, llavors l'has de portar lligat per la cintura en contacte directe amb la pell. Ja veuràs com desapareixerà el mal — li va contestar el company que coneixia sobre remeis naturals.
— I per mi que pateixo almorranes i que sovint estic escaldat, tens alguna cosa? — va preguntar un dels condemnats.
— Quan trobes un xiprer, agafes una boleta i te la poses dins la butxaca i ja veuràs com l’endemà estaràs millor.
— I no tens res per la cremor? — va preguntar un tercer.
Tot i la mala cara que va fer el que sabia moltes coses, li va contestar:
— Et poses en el coll un collaret de canuts de panical, fets de trossets d’arrel. Altres s’ho posen en la butxaca.
Mentrestant, amb la cua entre cames, autoritats, guàrdies civils, terratinents i públic van desaparèixer enfurismats: havien fet el ridícul. Els únics contents eren els nens perquè havien vist el Gat menejar-se per qualsevol terreny i havien vist tot un espectacle de bandolers que mai no creien que veurien.
Continuarà…
