El garrot vil 4
Quarta part
Malgrat que ja no era gaire lluny del mas de Cubelles, li calia descansar ni que fos un xic. Quan hom va malament, pot fer coses sense pensar-les bé. No s'ho deia a si mateix per dir-ho com el que va repetint una frase per aprendre-la tot sabent que no li servirà de res; tenia clar que s'ho deia per no cometre més errors. A un masover com ell, no pas bandoler, li mancava l'astúcia i l'habilitat d'alguns d'ells però no podia oblidar que amb els altres saltamarges havien matat dues persones durant l'assalt al palau de la ciutat. La inexperiència els va fer perdre el senderi de manera que es van precipitar: no calia matar-los, de debò que no, Déu meu! Va entrar a la caseta de parcers que coneixia d'abans i que estava en ruïnes de la que només quedava trossets de teulada. Amb el cap ajupit, havia d'anar en cura que no li caiguessin a sobre. Va apartar la runa i va seure en un racó per descansar. La sensació d'alleujament li arribava a les juntes de genolls, turmells i engonals.
D'allà es veia el mas amb portes closes on se suposava que seguien dona i fills. En canvi, no hi havia ningú pels voltants i eixa tranquil·litat extrema li va posar cara de preocupació perquè de normal la dona podia estar estenent roba o amb els animals i els nens podien córrer i jugar per l'era. No podia enviar algú per comprovar que no hi hagués altres bandolers o la guàrdia civil fins que, empès per la necessitat de menjar, va sortir de l'amagatall i es va dirigir al mas on no va trobar la família. Deuen haver marxat al mas del sogre del masover. Va buscar una mica més per dins quan un crit el va esglaiar:
—Alto, a la Guàrdia Civil, llença trabuc i navalla a terra de seguida, t'estem encanonant amb les escopetes —va dir el cap amb veu esgarrada i que semblava tenir males puces.
No va posar resistència ni fou capaç de reaccionar i fugir-ne.
—Que heu fet de la família? —preguntà el masover.
Va forcejar amb ells però, amb les poques forces que li quedaven, fou incapaç d'aconseguir res positiu. Llavors van aparèixer dona i fills que havien estat extorsionats i retinguts en una cambra. Va estrènyer les dents i va remugar un reguitzell d'improperis en contra dels guàrdies. Va demanar menjar a la dona i els Guàrdies Civils li van permetre menjar alguna cosa. Abans, però, li van treure joies i doblers robats. El van conduir detingut, sense dir ni pruna, fins a la ciutat. Si ells observaven el més mínim gest d'escapar-se'n, li fotien un parell de guantades que el deixaven estabornit.
No perdia l'esperança que qualsevol emboscada l'alliberés. Ja en casernes l'obligaren a confessar tot el que havien fet al palau la qual cosa va ajudar a detenir algun dels altres saltamarges.
Continuarà…
Joan Guerola
