Monòleg interior 5
Quarta part
La fantasia t’allunya del ser quotidià. De vegades comença a créixer, es desplega, li creix forma de ser viu que t’enrotlla com un hacker que et domina i no et solta fins que la comuniques com a novel·la…
Improbable com pugui semblar potser la moqueta de l'habitació està plena de neures, d'angoixes barrejades amb bacteris i àcars així com de papers amb fantasies que no van poder sobreviure. No obstant això, els àcars no em causen esternuts ni les fantasies em deceben per no haver arribat a fer-ne ni tan sols una, de novel·la.
Decideixo no fantasiejar ni dedicar-me a l’observació de la gent durant un bon temps; ja veurem que faré, en acabant. La dificultat rau a alliberar-me'n d’aqueix ser que és la fantasia. Ara per ara, surto de la submissió a la creació en l’ambient de l'aire condicionat, em lliuro a la frescor del capvespre: passeig sota pins i til·lers del parc fins que m'arriba la gana, però no conec un lloc on reposar els ossos ni rebre un massatge afrodisíac alhora que restablidor dels sucs gàstrics.
Penso a preguntar unes noies d'aspecte maco vestides de blau fosc que semblen testimonis de Jehovà. La ment ja comença a fer ficcions al voltant d'elles. Ficcions que comporten situacions i vides de personatges per a les històries meves. No puc reprimir que se m’acudeixin. Ves per on, les noies venen cap a mi: definitivament són testimonis de Jehovà. Em conviden a una commemoració. Serà en l'Hotel Melià a primers d’abril i m’hi esperen, em diu una morena mentre que l’altra, una rosa brasilera, roman callada. Em fan esperar una estona fins que m’allibero. Ja saps… Deixem-ho córrer tant això de la commemoració com l’afecció per l’escriptura; escolta’m bé, Sílvia, prefereixo un àpat bo que l’ànsia de veure el meu retrat en un llibre.
Vols dir que val la pena que escrivim; goso dir que inventem històries per fugir dels problemes de cadascú; les escrivim com a certes i creiem que tenen molta força. En fi, val més que no ens esforcem més que ningú ens ha de fer cas… que ningú te la publicarà tampoc. No trobes? Pocs recordaran uns afeccionats a l’escriptura, veritat?
Saps que no està escrivint un monòleg sinó un soliloqui, em diu ella.
Joan Guerola
