Monòleg interior 4
Quarta part
Tant em fa si la novel·la no dóna indicis que enganxen al lector o si no arriba al clímax! Ningú no em traurà que, mentre escrivia, vibrava amb el plaer de les fantasies, ni que, sense vergonya, se’m presentava l’oportunitat de vomitar traumes interiors ni l’estabilitat de no sentir-me atrapat pel fet de ser quotidià, sobretot per la quotidianitat electromagnètica que ens acompanya i de la qual convé dubtar-ne, dels beneficis.
Només cal que m’acompanyi la bona sort: els meus gadgets al final, per casualitat, la transformen en un èxit literari. Mai no se sap quan ha d'aparèixer l’èxit, no comercial. Em conformo amb un bocí de l’èxit de Dame Agatha Christie. Ai las, si fos veritat. Gairebé impossible, ni… No ho és, no! L’acte reflex inventa un fantasma.
No he perdut el temps. I no era bonic el fet d'haver-me comunicat amb tu, Sílvia, amb mi mateix, amb algun lector a qui puc fer riure, gaudir, emocionar. Hem compartit ampolles de vi, jo encenia un misto i el foc era pel teu i pel meu cigarret… trossos d’òpera que seleccionaven per calmar-nos. Hem dialogat encara que tothora m’enfrontava als teus punts de vista, però hem parlat cara a cara, lluny de l’individu d’avui en dia que s’automargina com autòmat amb auriculars. El pensament lògic no desxifra aqueixos moments de creació.
No allargo la història prou. La memòria és massa selectiva i incompleta. La memòria maleïda et fot la pallissa quan records i informacions de tota mena s’amunteguen al cap i volen sortir-ne al mateix temps. En canvi, en altres ocasions barra el pas al ventall de la informació i et dius: on és, vés a saber. Qui ho ha esborrat. No pas jo, que sàpiga. Et mors de ganes de recuperar-ho, però no hi ha res a fer. La fragilitat ho fa desaparèixer.
A mesura que avanço i es van acabant les referències als records, el plot elaborat per la imaginació es debilita de seguida fins que m’acabo embolicant: a la novel·la li cal respirar i potser jo l’estic escanyant. Les idees, que han fugit de pressa, tampoc sempre es poden transformar en quelcom significatiu. Improvisació, falta de planificació o sensació de ficar la pota? Deprimir-me per això. I ara! Que dius?
Continuarà…
Joan Guerola
