Un divorci prou bo 5
Cinquena part
En veure’m, el joier Serra féu als dependents un gest amb fermesa amb el cap. Van marxar de seguida. Ell i jo passarem a l’interior. Em vaig mossegar els llavis amb la punta de la llengua. No vaig tardar quedar-me només amb sabates de taló, tanga i sostens amb rivets diàfans. Tot just cobrien els mugrons. Obvi que l’excitava.
―No cal que denuncies a la policia la desaparició del teu collar. No el trobaran ―em va dir alhora que m’oferia un got amb whisky. Van fer dringar els gots.
―Per què?
―El tinc jo. Estàs captivadora. No conec dona tan guapa com tu!
―Quan el vas robar?
―Te’l van robar al lavabo de les senyores perquè jo tenia ganes de tenir-te amb mi.
―No calia que ho fessis. Ja hi vinc per mi mateixa. No suporto que m'assetgin.
―Aquí tens el setanta-cinc per cent del preu del nou collar ―em donà un xec amb què em tornava la major part del preu que li va pagar el marit―. També et torno l’altre collar, sí el robat.
Vaig guardar a la bossa el que acabava de comprar i li portaria al marit. El recuperat me’l vaig embolicar pel coll i queia per damunt dels sostens. Vaig seure en una butaca. El cos estirat quasi nu es reflectia al mirall. Les mans m’aguantaven el cap pel darrere.
―No és suficient.
Jo no sóc de les que comencen dient, mira no sé ben bé com dir-t’ho.
Ell, tan sols amb calçotets en què destacava la grossor en l’entrecuix. El seu cos balmat em va fer venir fàstic. M’augmentà quan va intentar posar-me a sobre les mans avesades a tocar diners i drogues.
―No ho facis.
―Que dius? Estàs boja. No m’ho puc creure!
―És clar. Que és el que no pots creure, que no em puguis posar les mans a sobre.
―No m’ho pots fer… Escolta…
―Estic escoltant. Si em poses les mans a sobre, t’acusaré de violació.
―Amb quin dret em fas això. M’acabo de divorciar per estar amb tu ―ell mirava cap a avall―. Sabent com ets, ho hauria pogut predir.
―Sóc casada, ja ho saps. S’ha acabat el flirteig.
―Bestieses. Dient això em fas venir riure. Fins que en trobis un altre, no?
L’idiota no sap que em ve de gust estar amb en Josep, que cada nit m’agrada ser a casa i parlar amb ell, que sempre em demana que jo vagi a la meva bola però de nit amb ell.
―Tu no n’has de fer res ―vaig fer un glop i em vaig repenjar més sobre la butaca amb les mans que seguien darrere al clatell.
Per idiota… S’ho mereixia. A veure si d’una volta aprèn a no divertir-se a costa meva. Em vaig aixecar i el vaig mirar de dalt a baix amb les mans cap a l’esquena. Vaig somriure amb maldat. Al moment, em vestí a poc a poc amb un somriure llarg. Vaig arribar a pensar que en Serra, joier i drogata, prendria una de les pistoles. Vaig tocar el dos de pressa.
En Josep era alhora envejat perquè em tenia a mi, i criticat perquè jo feia el que volia amb ell. A mi m’aportava diners i tranquil·litat. Mai no el deixava tirat en qualsevol lloc, n’estava orgullosa d’ell. Em demanava que li contés si algun home o dona es fix―No cal que denuncies a la policia la desaparició del teu collar. No el trobaran ―em va dir alhora que m’oferia un got amb whisky. Van fer dringar els gots.
―Per què?
―El tinc jo. Estàs captivadora. No conec dona tan guapa com tu!
―Quan el vas robar?
―Te’l van robar al lavabo de les senyores perquè jo tenia ganes de tenir-te amb mi.
―No calia que ho fessis. Ja hi vinc per mi mateixa. No suporto que m'assetgin.
―Aquí tens el setanta-cinc per cent del preu del nou collar ―em donà un xec amb què em tornava la major part del preu que li va pagar el marit―. També et torno l’altre collar, sí el robat.ava amb mi. Si me’ls tiraria al llit a qualsevol dels dos. Li explicava el que volia.
Ja esperava el pròxim flirteig. Podria ser un metge que no parava d’insinuar-se.
Joan Guerola
