Un divorci prou bo 2
Segona part
Vaig sorprendre tothom casant-me amb en Josep, un bon noi de posició alta.
Tanmateix, encara que gairebé sempre era a casa a les nits,
vaig seguir fent el que volia durant el matí o la tarda,
que solia aprofitar per aventures. Em vaig enrotllar amb en Serra,
un joier que, quan jo vaig entrar a la suite d'un hotel, ja em va estar esperant
per prendre un àpat molt íntim. El vestit calat em deixava entreveure
bona part dels pits, en algun moment ell es tornà transparent;
salivejava i se li mullaven els llavis. En acabat vam anar
al llit una hora i mitja, just fins al moment en què
ell havia d'obrir la joieria. Vaig tornar a casa amb taxi.
Després de descansar, vaig prendre un bany. Llavors vaig posar
damunt del llit la roba interior, el perfum francès i
el vestit que estrenava per anar de festa amb en Josep.
―Agafa la teva roba i vés-te'n a empolainar-te a una altra habitació ―vaig dir
per no haver de demanar-li a cada moment que parés de posar
la mà on no devia.
Vaig entrar al meu quarto de bany amb els pits, el culet i l'esquena despullats
mentre em mirava a l'espill amb tota mena de potingues per la cara i el cos.
No estava tan prima com altres dones a les quals la columna era
com un rosari vertebra a vèrtebra. El no estar tant i tan prima acostumava
a ser millor per seduir més els homes.
―Vinga, dona, deixa'm estar amb tu. Tens una esquena que em perd.
―No, perquè sinó no arribarem a l'hora de la festa. Una vegada que ens decidim
anar-hi, hem de ser puntuals.
―Però junts podem especular sobre les persones que hi podem trobar.
No tens curiositat per saber l'entramat de la festa?
―Sí, per això vull ser puntual. Ja saps que no m'agrada arribar tard.
Vaig insistir que era molt femení i normal demanar-li que no em molestés.
Un cop sola em vaig deixar encegar per l'ambient i despullada del tot
gaudia d'una intimitat amb una claror esmorteïda, barreja de què procedia
d'un llum de peu situat sobre el marbre de la pica, just a la vora de les potingues,
i de la que venia de fora. Per acabar la cerimònia només faltava posar-me el collaret.
Es va trencar l'encís i vaig deixar de surar perquè no el collar escaient tot i tenir-ne de sobra.
―Escolta, Josep, no saps on deu estar el meu collaret de perles ―vaig entrar
impetuosa en l'habitació on era el meu marit que semblava llegir uns papers per matar el temps.
―Quin collaret de perles?
―Sí, home, el del ric jueu ―jo havia estat casada amb un ric jueu,
home sense manies sempre que hi hagués diners pel mig.
Continuarà
Joan Guerola
