Un divorci prou bo 1
Primera part
Al col·legi, en gaudia manejant els companys xalats que em venien darrere com vespes.
No els vaig fer una facècia qualsevol; entre algunes bretolades,
vaig permetre que dos es barallessin amb la promesa que jo quedaria
amb el guanyador. Encara que es van esbatussar a base de bé quedant
amb la cara plena de sang, els vaig dir:
—Ningú dels dos ha guanyat, no m'interesseu pas!
Po que s'ho creien ni van gosar emprenyar-se.
Rescatava l'existència dels fets i flirtejava en llibertat
amb uns amics avui, amb altres l'endemà. L'estima m'era una expressió útil
i flirtejava tant com si m'avorrís no fer-ho.
Per què havia de tenir parella si corcava la vida dels altres
com va succeir amb una amiga que em va presentar el xicot.
Davant d'ell, no em vaig poder estar d'inclinar els malucs,
de moure el cap per a mostrar-li el coll i joguinejar amb el cabell.
En acabat em llençava el cabell enrere i el mirava amb la boca una mica oberta.
Tot plegat va representar que ell no tardés posar-me ullets i dedicar-me tota mena
d'atencions mentre la xicota d'ell plorava i plorava amb els muscles encorbats.
La situació va trontollar aviat. El vaig deixar al cap de poc de temps.
Era evident que no en vaig saber res fins que en algun moment algú em va dir
que ell va parlar de nou amb la xicota:
—Si no vols perdonar-me, no ho facis; però mira que costa poc tirar-se-la! —t'ho explico així perquè nosaltres puguem anar millor
i la rutina no ens asfixiï.
Jo vaig pensar que potser el flirteig no fou tan dolent,
ja que ells dos van estar junts molts anys. En canvi, jo em feia gairebé impenetrable.
Els pocs que ho aconseguien, ignoraven la necessitat de l'instant i del trosset,
com un glop de whisky o un acte de sexe. Marxaven amb un gust càustic i
un divorci amb prou bons resultats econòmics per mi.
Continuarà
Joan Guerola
