L’escriptora 3
Tercera part
La noia va haver-hi de cloure el poema. En acabat, va tornar a correus.
―Ja tenim l’aspirant a escriptora que torna a enviar poemes a una vetllada literària. Com et dius? ―va preguntar el funcionari.
―Sóc l’Aida Font. Només vinc a portar-te el poema que t'havia promès ―va dir ella.
―I jo en Narcís Puigdevall. Si no et fa res, podríem veure'ns a la plaça de les cafeteries a les dues ―va dir el funcionari que tenia por del cap que caminava per allà a prop.
―T’hi esperaré per allà.
La noia havia escrit un poema als ulls foscos i al pèl arrissat del jove. Déu ni do, que n’era de maco. Ella va seure en un banc prenent el sol suau.
Tot just va llegir uns poemes en el Drive del mòbil quan va escoltar a l'esquena que algú la cridava. En girar-se, va veure els ulls foscos d’ell que s'estremien en somriure. Li va donar el poema en la cafeteria de la casa penjant sobre el riu. El va llegir i es va enrogir.
―Mai no havia llegit res tan bonic ―va dir i li va fer un petó.
Mentre ella reposava de la sorpresa amb la nansa de la tassa de cafè fumejant a la mà l'observava. Ell mirava pel finestral de la cafeteria la catedral i les gavines que volaven per l’entorn del campanar.
―Saps, has d'escriure més. Si m'ho promets, m'ho creuré ―va dir el noi.
―Bé, ho faré si puc, tot i que la inspiració s'ha assecat
No va estar pendent del dia de la resolució del premi a la vetllada literària on havia enviat els poemes. Mai no va saber-ne res ni el pànic la va fer desplomar. L’aspirant va deixar d’anar de bòlit amb l’escriptura, va acomodar els seus poemes en un prestatge perquè, com deia la mare, potser estaven alterats, es va posar a treballar en unes oficines i va escriure poemes a estones per al funcionari. Van compartir poemes i pel·lícules. Va ser el que van fer.
Joan Guerola
