L’escriptora 1
Primera part
La noia es va passar el palmell de la mà per la boca quan va saber que no havia guanyat el premi de la vetllada literària. Es va quedar sense alè com un eclipsi que l'agafés per sorpresa. La va inundar un desig d'acabar amb el que feia. Asseguda en un banc i una miqueta amb inclinació endavant recolzava el cap contra la mà esquerra com un puny i amb els dits de l'altra es rascava el coll.
Ni ampolles de xampany ni multitud de càmeres i de reporters que li preguntessin. La frustració la va fer arronsar d'espatlles. A causa de tants pensaments li va venir tanta confusió que per fi va sospirar i va gemegar en veu alta: una altra vegada serà. També havia d'enfrontar-se a la mare. Era quasi segur que li preguntaria:
―Però què et va dir el jurat?
―No va dir gran cosa ―li hauria contestat la noia.
―I què és el poc que va dir ―li hauria dit la mare
―En realitat no em va dir res.
―I ara! Res de res?
―Sí, res. Déu ni do, com n'ets de pesada.
―Ets ximple per no parlar amb ells.
―No parlen d'eixes coses. M'haurien dit que li faltava originalitat o alguna altra bestiesa així ―va dir la noia conscient de la dificultat de raonar amb ella.
―Escriuràs més, suposo.
―Ja estic escrivint un altre llibre.
―Sí, filla, a veure si guanyes d'una vegada per totes. En eixa vetllada literària estrenaré un vestit. Els premis donen una carícia a l'ànima.
―Adéu mare.
En rellegir el llibre no premiat es va adonar que ni metàfores ni imatges s'integraven argumentalment en alguns poemes i romanien despenjades com simples mencions que no modificaven el sentir del personatge.
Continuarà
Joan Guerola
