Solitaris 3 (experiment amb efectes de contingut)
Tercera part
―Així a quin sant has vingut. Havies sentit a parlar de mi perquè tocava en la gran orquestra simfònica d'Àustria?
―No m’imaginava que fossis el violinista que jo admirava. Pura casualitat. La veritat és que només vaig vindre a visitar les illes i de passada dur-te les fotos ―va contestar.
―Aquesta sí que n'és de bona. Tu aquí només per això? Ningú ve de tan lluny només per portar unes fotos a un desconegut ―la va renyar.
―De tu només et coneixia el que deia la premsa. Però m'agradaven les interpretacions ―el telèfon mòbil que portava en una mà no la distreia.
―Doncs, jo a tu no!
―És que… Mira…
―Vinga, digues-me d'una vegada que saps de mi!
―És cert, tens raó. Tens alguns instruments musicals, per res del món podia preveure que la persona que trobaria era músic ni que fos el famós violinista de l’orquestra d’Àustria.
―Que dius ara? Vaja ximpleria.
―Van ser uns coneguts que mig de broma van dir que havien conegut una persona que vivia sola en un càmping. Com que jo també ho estava, vaig pensar en la possibilitat de conèixer-nos i em vaig enderiar en eixa idea…
―I, què? Això és una bogeria tot plegat.
―No sé. Saps, jo necessitava companyia, estava sola i cansada de viure enmig la pol.lució. Buscava algú que es trobés com jo, algú amb qui alleugerir-me.
―Guaita, és veritat que visc sol, però no sé si estic en condicions de viure amb algú.
―Està bé, perdona si m'he ficat pel mig. Ara en acabar amb el metge i quan em trobi una mica millor, ja marxaré.
Ella va posar els dits entrecreuats sense saber que dir.
―No vull semblar ofensiu i bròfec ―era obvi que ell no se’n refiava; ella podia tenir intencions amagades.
―No hi fa res… No cal que t’excusis. Si he de ser un destorb… Entenc que sóc una estranya. Trauré el bitllet de l'avió cap a algun altre lloc ―a l'hospital li van revisar la ferida de l'operació i van manifestar que es trobava bé, que el dolor desapareixeria aviat encara que no devia conduir i no fer grans esforços de moment.
Un cop al càmping van seure i van prendre unes cerveses. Ell amb les mans i peus separades va seguir:
―Mira… Ja que has fet un viatge tan llarg, queda't uns dies al càmping, almenys fins que estiguis més forta i no tinguis gens de dolor. Bo ―s’aturà―. Si jo fora tu ―la mirà als ulls amb serietat― em diries el que vols fer.
―És clar, si no hi ha cap inconveniència. Si molesto…
―Tens una gran gosadia ―li etzibà.
―T’ho he d’agrair?
―Què has dit? Vinga. Llogues un mòbil home i pots banyar-te a la platja si t'ho permet el braç ―va dir ell amb les mans juntes―. T’hi hauràs d’acostumar a mosques i mosquits.
―No és mala idea això de la platja. M'ho pensaré.
Va ajornar la marxa. En lloc de quedar-se una setmana o dues, ja fa un any que hi viu cremada de sol i de mar. A l’hivern en Herbert S., el violinista alliberat de l’escarni en l’orquestra, se’n va anar amb la companya d’aventures per l'Àfrica.
Joan Guerola
