Qui pregunta per mi? 5 (experiment narrador testimoni presencial)
I was told when someone you love dies, part of you dies.
Bruce Springsteen
Cinquena part
Era de suposar que la Mireia no buscaria en debades Vicenç Camps el qual no li va deixar cap senyal. Potser el llibret, que mai no li vaig dir que me’l tornés, fou el senyal que esperava. Resultava evident que una dona tan privada com ella no permetria que l’home d’ara el veiés. Podríem dir que encara l’estimava i segur que se'l guardaria en un racó ben amagat.
Ella havia d'aguantar el xacra del colesterol. En un dia fred jo feia gestions en l’ajuntament quan va entrar un home jove amb vestit i el va atendre l'alguatzil i li deia:
―Bon dia. Voldríem parlar amb el senyor Germà Buixeda. Saben on el puc trobar?
―Ell viu tres cases més amunt en la vorera d'enfront. Totes maneres, miraré si el trobo perquè és regidor de l'ajuntament i de vegades hi és. De part de qui, si us plau?
―De Vicenç Camps.
―D'acord. Segui uns moments i ara torno.
L'home, que feia servir colls de camisa que no es projectaven tant cap avall com els del l’altre Vicenç del vestit gris, contemplava el hall gran d'entrada, el cel obert i el rellotge de sol en una de les parets. El dia era ennuvolat, per tant no podria saber l’hora amb ells.
―Bon dia, senyor. Amb qui tinc el gust de parlar?
―Sóc en Vicenç Camps.
―Molt de gust. Fa poc va venir un altre ―va dir en Germà.
Jo els sentia amb claredat. M’atenia una de les dues treballadores que hi havia davant dels ordinadors.
―El Vicenç Camps que va venir el passat agost al poble era el meu pare ―va dir. Va intentar empassar-se les llàgrimes―. Crec que va parlar amb vostè. Vinc a comunicar-li que va morir a primeries de mes a causa d’un càncer. Abans de morir em va demanar que vingués al poble i ho fes saber. Potser perquè vostè i en general el poble en tingués constància. Dono al poble un llibre que ell va escriure.
Silenci. El títol del llibre era L’home que vivia en un cabàs.
―També li dono aquest mateix llibre per la Mireia.
―Crec que el llibre ja el té.
Em va semblar un comentari que s’hauria pogut estalviar. Em vaig imaginar un llibre ple d’anotacions i comentaris sobre quan eren adolescents. Segur que a ella li aportaria una brisa.
―No aquest, tant especial ―em va semblar un home amb integritat. Va ajuntar les mans fent un bol sobre el pit―. Mon pare estimava el poble. Ell i el meu avi hi van viure uns anys.
Joan Guerola
