Amb quantes deu haver estat? 4
Quarta part
M’obro una cervesa i en vaig bevent glopadetes de tant en tant. Entra un sol magnífic a la cuina quan el crido perquè em doni un cop de mà. Ara no puc, en un altre moment, fes-ho tu si us plau… són les excuses que em dóna cada vegada que li demano ajuda. No sols no m'ajuda en casa sinó que, a voltes, no em valora prou la feina que hi ha en un pis dúplex. Potser pensa que el que jo faig, ho sap fer qualsevol. Que et sembla si n’és d’agosarat, des d’on ho veu així? Vejam, qui sabria fer-li menges a base de verdures a la planxa, de carn i peix a la planxa. Ell no vol sentir-ne a parlar que, pel tipus de menja que li agrada, s’ha de pelar molt, netejar després i mirar que no es faci massa ni quedi cru. M’assec i reposo el cap sobre una col damunt de la taula. Si ell no fos tan delicat, potser jo no hi hauria de treballar tant. I quants euros es gastaria si mengés fora… Ja sé que en gunya de sobres. Vinga, que sembla un malcriat. Seria interessant si no li fes algun àpat… Tant em fa el que cregui ell. M’aixeco a seguir fent el dinar. Hauria de posar la ràdio. Els pensaments, però, segueixen.
Odio admetre-ho, és insuportable. Gravar-lo, això hauria de fer. Gravar-lo quan es desentén, quan es nega a ajudar-me i es queda escarxofat al sofà amb una cervesa a l'abast mentre fa servir la tablet o el mòbil. Es queda, amb una immobilitat enorme i sense fer cap gest d’aixecar-se ni res que s’assembli, enganxat a remenar les màquines. Ja veuria, ja, si el gravés.
No tenim fills i em facilita les coses. Hauria de fer maletes i tocar el dos. Deixar-lo ara mateix, això està passant de taca d'oli. Així, dia rere dia. Valga’m Déu, com patiria ell, sense mi. Tampoc sé si jo ho podré aguantar, de mal que ho passaré sense ell. On és la resposta als currículums que vaig enviar. Ni email ni trucada al mòbil. De poc m’han servit els estudis: no hi ha del meu. Les ambicions s’han quedat en poca cosa.
Si m'hi quedo, em traeixo. Si el deixo, em destrueixo els sentiments. I no sé on anar. Tornar a casa els pares, això no. Què vaig a seguir esperant aquí? Em sento malmesa en la passivitat. Miro fixa en una esquerda en l'envà. No vull mirar-la, ja l'arreglarem. Per mi hi pot estar per sempre. Ara que el sol ja ha marxat de la cuina, prefereixo mirar les muntanyes en el calendari de la paret i reposar. Però és hora de dinar ja.
—Ho sento per no ajudar-te —em diu en to de disculpa.
—Tant li fa.
—Cada dia augmenta la feina en l’empresa i no puc desconnectar.
M’acosto a la finestra i la tramuntana mou les branques dels arbres. S’està bé a la cuina gràcies a l’escalfor del sol i de la vitroceràmica. Dinem. Ell em fa un petó i m’agraeix el dinar: ets molt amable. No discutim. Estem perdonats. Sense adonar-se’n tot canvia d’un moment a l’altre. Només és que…
Continuarà…
Joan Guerola
