Qui pregunta per mi? 4 (experiment narrador testimoni presencial)
Quarta part
Passades les festes, vaig trobar en l'aparador d'una llibreria un llibret amb el títol L'home que vivia en un cabàs. Encuriosit, un cop dintre, li vaig donar un cop d'ull i el vaig acabar comprant. El vaig llegir en un tancar i obrir d'ulls. Puta mare, conscient que d’un govern feixista es podia esperar qualsevol cosa, però cony, permetre que una persona visqués en un cabàs, on s’ha vist quelcom així. Encara sort que un familiar se’n va ocupar en la postguerra. Depenia d'eixe familiar i també de la voluntat de la gent del poble. Era veritat que els xavals l'ajudaven però de vegades el feien enrabiar com la volta que el van deixar prop d'un vesper, es van apartar i els malparits van tirar pedres al vesper perquè les vespes li piquessin. Fills de puta, no em feu això que m'inflaran a picades, ja us agafaré, ja, cridava l'infeliç.
L'hi vaig ensenyar a en Germà Buixeda que es va fregar el nas amb la mà dreta i em va dir que no el coneixia pas. Podria assegurar que em deia mentida i hom odiava que li’n diguessin. No vaig tenir ganes d'insistir, no valia la pena. Em preguntava quina estranya raó podria haver en eixa mentida, era preferible, per tant, no córrer riscos per saber-la. El fet sorprenent fou que en el relat del llibret hi havia el nom de la Mireia. No n'estava segur si seria bona idea anar a casa d'ella perquè la diferència d'edat feia que no hi tingués gaire relació ni suficient confiança. La seva cosina em va animar que hi anés. Tot d’un plegat, em cridà l’atenció que en Germà em digués que ja l’havia llegit i que volia acompanyar-me i que, si no em feia res, ell parlaria amb la Mireia. M’ho digué a hora horada; encara que estrany, a mi tant me feia. M’ho ensumava una mica.
Al rebedor no hi havia llum natural i a mi no m'agraden les cases fosques. Ella va encendre el llum. Vaig donar un cop d’ull a l’entorn i vaig fixar la vista en el retrat del casament de la Mireia. La casa feia olor d’una barreja de casa tancada i d’allò que s’estava cuinant. Potser li aniria bé una renovació però el més segur era que a ells ja els estava bé.
―Guaita quin llibret. Saps que hi apareixes ―va dir en Germà.
―Qui ho ha escrit això? No el conec.
―El signa Vicenç Camps. El coneixes? Conta que el senyor Andreu li va donar una bufetada per besar-te. Que bonic ser protagonista d'un llibre, veritat? Un té ventures de jove, no?
―Ah, sí. Sí que el conec, hi va venir fa poc. Una està tipa d’aparèixer per arreu però no em pensava que fora en un llibre. Me’l podries deixar?
―Sí, sí que te’l deixo. Ja me'l tornaràs.
―Uf, que records. Sí, és veritat. Ai, l'adolescència. Segur que també explica com va acabar l'aventura de portar a Felip a veure el mar. Em va dir que havien d'anar a veure el mar i tornar en un sol matí. Puc llegir sola el llibre?
En ell se li acabava el món. Desentranyava el temps. El va obrir i nosaltres dos ens vam acomiadar. Abans de sortir em va girar i la vaig veure plorar amb el llibre obert.
Continuarà
Joan Guerola
