Qui pregunta per mi? 3 (experiment narrador testimoni presencial)
Tercera part
―M'ha costat treball localitzar-te. Estic content ―va dir ell amb satisfacció alhora que se li eleven les galtes―. He recorregut molt món buscant els ulls de la Mireia.
―No sé per què has corregut tant si tu sabies que jo era aquí i mai m'has escrit una carta.
―M'he casat tres vegades buscant els teus ulls i no els he trobat.
―El que et proposes, ho portes fins a la fi. Com en el cas d’en Ricard. No obstant això en el meu cas m'has trobat però has donat moltes voltes inútils. Has anat per camins equivocats ―va dir ella i els ulls se li van il·luminar.
Es sentia la banda de música des del carrer.
Tots dos estaven agafats de les mans. Ja gairebé sense adonar-se'n els havia passat el temps. Ella, que pestanyejava sense parar davant seu, va dir:
―Tens fills? Jo estic casada, tinc tres fills i cinc néts. Ara me n'he d'anar perquè m'esperen els néts, ja que els he d’acompanyar… Torna quan vulguis i parlarem amb més calma. Ja saps, són les festes del poble i he d’ajudar els meus fills.
―Estic content, molt content d’haver tornat al que va ser el meu poble durant uns anys i sobretot d’haver-te tornat a veure. He somniat aquest episodi moltes vegades.
Es van fer un petó i ell li va anar soltant les mans com si deixés anar un colom perquè volara. La Mireia se’n va anar a les ocupacions.
Vicenç Camps es va dirigir cap a l’encarregat de la sala. Jo mirava fotos i els podia sentir.
―Moltes gràcies per l’ajuda i per la rebuda. He tornat al passat. Un somni bonic impossible que s’ha complert. N’estic content. S’ha parat el temps per a mi.
―Coneix algú més de les fotos?
―Algunes cares em sonen a amics de la infantessa i de l’adolescència, però no n’estic segur ―va dir Vicenç Camps―. Hi ha un home que em recorda un noi d'adolescent que va anar a veure la pel·lícula Ben-Hur en cinemascop al poble veí més gran. Era una de romans amb unes noies tan i tan maques, ens va explicar. Tots ens vam quedar encantats.
―Si vol veure més coses, tenim una exposició d’un pintor en les plantes superiors del palau.
―I tant que sí. Teniu un poble molt maco. Ho heu fet molt bé. Abans, quan jo hi vivia, tot estava abandonat. No hi havia res.
―Vingui, si és tan amable.
Van visitar una exposició del pintor Antoni Miró.
Es van escoltar les campanes que voltejaven per a la processó. Des de la planta de més amunt existia una vista de la comarca i una altra vista del sol que es ponia.
―Us torno a donar les gràcies per l'hospitalitat i l'amabilitat. Aquest poble té una màgia especial per a mi.
―De res. Gràcies a vostè per haver vingut. Si ho desitja, també hi ha una casa rural per si es vol quedar a sopar i passar la nit.
―M'esperen en un cotxe a l'entrada del poble.
En Vicenç, amb el vestit gris, va sortir del palau i jo també. Va haver de mirar l'hora exacta en el rellotge del campanar perquè el mòbil se li havia aturat i els rellotges de sol no funcionaven. Eixe rellotge del campanar que estava igual a quan va viure al poble i marcava la mateixa hora que quan ell i Ricard, pujats al camió atrotinat, van tornar de contemplar el mar.
A la llum dels fanals se’l va veure caminar carrer avall. Caminava a poc a poc, i en arribar a la plaça, era evident que devia recordar en l’home tetraplègic damunt un matalasset sobre el cabàs amb les cames esquelètiques creuades.
Continuarà
Joan Guerola
