Qui pregunta per mi? 2 (experiment narrador testimoni)
Segona part
Quan en Germà Buixeda i en Vicenç Camps es van donar la volta, ella va repetir:
―Perdoni un moment, senyor ―després d'un silenci ella va preguntar―. Quan tanqueu l'exposició, Germà?
―D'ací a dos dies ―li va contestar i va afegir com si parlaren a part, quasi en veu baixa―. Et puc garantir que no el conec, ni de cap manera hi ha res preparat, de debò.
―Ja, ja, tranquil, home. No t'he pas dit res. És clar que jo tampoc no sabia qui trobaria.
Al moment, ella es va centrar amb el senyor del vestit gris que resultava evident estar assaborint el temps vertader.
―Hola, Mireia. Sóc en Vicenç Camps.
―Disculpi'm, però no el conec.
Ell, amb la boca oberta, no li va reconèixer el físic però sí la mirada, que no la hi va poder sostenir i va inclinar el cap.
―Bé, mira, sóc en Vicenç, conegut amb el sobrenom l'Argenter.
―El que el senyor Andreu li va donar una bufetada per besar-me en l'era.
―Sí, el mateix.
La Laia es va quedar parada i es va enrogir.
Mentrestant, en un altre raconet de la sala.
―Qui anava a pensar-ho ―digué Germà Buixeda.
―Bé, ser testimoni d'una escena entendridora són coses que no passen quasi mai en la vida ―vaig dir.
La Laia i en Vicenç es van abraçar i es van fer dos petons. Van enraonar entre ells també en un racó de l'exposició, just davant de les fotos d'una Laia adolescent en blanc i negre.
―Deuen parlar d'amors d'adolescència i d'aventures. Com la que, segons em va contar mon pare fa uns anys, en Vicenç Camps va portar a Ricard el del cabàs a veure el mar. Ell anava amb la bici i estirava un carretó en el qual va posar a eixe home que era tetraplègic i que vivia en un cabàs ―vaig dir.
―Ja són ganes de córrer riscos, anar trenta-cinc quilòmetres en bicicleta arrossegant un carretó amb eixe home al darrere ―digué en Germà Buixeda.
L'encarregat i jo vam sentir trossos de la conversa entre en Vicenç i la Mireia.
―Pretenia dur a Ricard a veure el mar. No volíem dir res a ningú. Ho volia fer en un carretó
lligat a la meva bicicleta. He de confessar que si hi havia una persona que estava al corrent eres tu. Te'n recordes, Mireia?
―Oh, i tant! Encara que han passat molts anys, sí que me'n recordo.
―El difícil va ser trobar unes rodes i un eix… Les vam aconseguir i l'acoblament al ferro de l'eix ens ho va fer el teu pare, Mireia. Tu ho sabies tot perquè eres el meu gran amor a tretze anys.
―I em vas fer patir molt fins que a la nit vas tornar a entrar al poble en el camió atrotinat que us portava a tots dos, també la bicicleta i el carretó. Va ser maco perquè va acabar bé però va ser massa agosarat. El teu pare t'estava esperant molt seriós encara que al final no et va dir res. Ricard li va dir a la germana que havien anat a veure no sé quina cosa, el mar, sí el mar. Ell estava que se'n sortia pels quatre costats d'alegria.
Continuarà
Joan Guerola
