Qui pregunta per mi? 1 (experiment narrador testimoni)
Primera part
Un home major amb vestit gris gaudia dels rellotges de sol en les façanes. Per a ell el temps es desemperesia amb lentitud per reixes, terrats i balcons. A mitjan carrer, es va aturar davant d'un palau del segle XIX. Va entrar a una sala amb una exposició de fotos antigues.
Sorprenia l’actitud mentre s'enfrontava a eixes cares potser perdudes en el temps. Retrats en blanc i negre. Com si hi cerqués quelcom per matar el temps d'algun moment. A qui aniria cercant? N’admirava la candidesa i la mansuetud amb que desentranyava un bri de pols i suor en una cara o una mirada en els ulls d’un amor de joventut.
―M'imagino que l'home no s'avorreix perquè, mentre les evoca, està tan concentrat que no respira. Però tornar al passat deu ser un somni mig bonic i mig impossible ―diu en Germà Buixeda.
―Sí, és clar, sobretot si ets foraster i tens oblidat el passat ―dic jo.
―I tant! Em sorprèn perquè busca moments i espurnes de vida. Resulta evident que en degué tenir de dolorosos i de satisfactoris. Tornar al passat és impossible; res seria igual.
L'home amb vestit les segueix mirant en silenci i en topar-se amb en Germà li diu:
―Em dic en Vicenç Camps.
―Jo sóc en Germà Buixeda..
―Molt de gust. Vostè, doncs, és el famós novel·lista. També autor dels rellotges de sol.
―Bé, sí. He escrit unes novel·les i hem fet uns rellotges de sol. Jo m'ocupo de la part tècnica ―va dir i a la vegada va mirar als costats.
―Ha estat un plaer contemplar els rellotges de sol. Bé, jo vaig viure aquí fa anys. Només n’hi havia un, el del palau ―ell va inclinar el cap. Voltejaven les campanes.
―No deu conèixer ningú de les fotos.
―Gairebé ningú. Vostè que s'ocupa de les fotos, sap si hi ha alguna de la Mireia.
Tant en Germà Buixeda com jo ens vam quedar sorpresos per la precisió de la persona a qui buscava. Ell es va quedar pensatiu amb una mà davant de la boca. Tot i que sabia que només hi havia una Mireia en tot el poble, el va posar a prova per saber una mica més a qui estava buscant el desconegut.
―Quina Mireia? Em podria donar més dades, si us plau?
―No crec que n’hi hagi moltes.
La resposta ens va sorprendre altra volta.
―Sí, vinga. Crec que en el racó final de la sala hi ha una o dues fotos en les quals hi apareix. Anem a veure si tenim sort.
En eixos precisos instants, una dona major, que venia de veure un castell de foc d'artifici, va entrar des del carrer en sentir que parlaven d'ella i va preguntar a l’esquena d’ells:
―Qui pregunta per mi?
Continuarà
Joan Guerola
