La temptació d’agafar el mòbil 6 (experiment amb narrador equiescent amb dues històries paral·leles)
Sisena part
Cap al tard, el grup d'autocaravanistes torna del centre de Kíev amb l'autobús atrotinat, que resulta ser un autobús espanyol reflotat. Baixen. En Màrius recolza el cap sobre un respatller del seient entapissat força usat. Respira amb comoditat. S'acarona la mandíbula, es treu el cinturó quan quasi no hi queda ningú, recolza les mans en els braços del seient i fa força per poder aixecar-se. Baixa l'últim.
No té ganes de mirar els monuments de soldats i de tancs. Tampoc li ve de gust preguntar-se sobre la falta de somriures a les cares dels ucraïnesos. En el passeig que li resulta molt avorrit troba alcoholics, persones que venen café, loteria o joguines; només la plaça de Kiev l'alegra. Si no li interessen ni els monuments ni sent curiositat per la gent del país, per què coi ha fet un viatge tan llarg? Suposa que es tracta d'un capítol que prefereix amagar.
Tampoc li ve de gust parlar amb els companys que comenten que els carteristes els han robat dues màquines de fotografiar i tres carteres. El gros del puro i la dona compren bastant. Els segueix el corrent i posa somriures plens de bona disposició. Si algú li diu alguna cosa l'escolta amb atenció i el mira al punt entre les celles. Si no entén el que li diu o bé no l'atreu, el mira a un ull, en acabat a l'altre ull i a la boca, així no es perd tot i que potser no el captiva.
Alguns autocaravanistes fan fotos a parelles de nuvis vestits per casar-se. Els troben mentre van pels caminets que voregen la gespa d'un dels parcs de Kíev. Resulta obvi que els autocaravanistes se sorprenen de tantes parelles que es casen. Es pregunta què deu estar fent la Dolors, segur que ja hi deu haver trobat algú. En eixos moments està tan lluny d'ell com les balenes de la cala Tuent. Necessita inventar una altra com ella per ser un home que el respectin els companys de treball i els amics. Viu presoner d'eixa circumstància. Alguna perquè li pugui fer regals com un anell que ella hauria de portar sempre per provocar l'enveja dels amics. Li deixaria tenir amants i no es ficaria amb ells? Suposa que no és pas una decadència de sentiments sinó una necessitat. Potser l'esveltesa del cos de la Raisa d'una blancor de pell com la immensitat de Sibèria podria ser l'esperança. Envejarien que tingués una dona així. No va entendre el perquè ella, quan parlava bé l'espanyol i s'hagués pogut quedar a Palma, va tornar a Ucraïna on potser no podria sortir a la nit per anar al cinema o a un restaurant.
Continuarà
Joan Guerola
