La temptació d’agafar el mòbil 5 (experiment amb narrador equiescent amb dues històries paral·leles)
Cinquena part
D'un rampell, sense ni haver fet postres, ella va travessar caminant ben recta i amb moviments ràpids la sala del restaurant en direcció a la sortida alhora que va despertar una onada de mirades d'admiració i desig en alguns homes de les taules. Al moment, ell la va seguir perquè no es dispersés l'estima tot superant el rebuig d'alguns d’eixos homes.
Arribats a l'habitació ella va apagar els llums excepte la bombeta de la tauleta de nit. Al cap de poc, va lliscar la mà cap amunt i cap avall per un costat de la columna. Després, estirada al llit va recolzar el cap contra l'espatlla d'ell, com havia fet en la cala Tuent. En acabat, va girar a poc a poc el cap i li va refregar els llavis sobre el coll. Li va fer mossegadetes fins a l'orella i amb la mà li va passar el palmell per sobre dels calçotets d'en Màrius sense que el penis no se li posés dur.
—No serveix pas —va cridar empenyent-lo—. No t'aguanto més. Marxo. Ara mateix!
Es va alçar per obrir l'armari rober i, en treure la roba, uns peluixos van caure a terra. De pressa ho va posar tot en maletes i bosses, també va ficar algunes potingues, cremes, pólvores, colorets i barres de llavis.
—No et puc obligar a estimar-me —va dir en Màrius, assegut en uns dels costats del llit.
—Només faltaria això —ella va somriure a despit. La foscor del carrer els portava un tropell de veus, xivarri, clàxons.
—No te'n vagis —es va aixecar ell conscient que els gestos perfumats i decidits de la Dolors, l'esquena encara tèbia i amb empremtes dels llençols, li apagaven la lluminositat futura. Quina vida li esperava sense ella?—. Podem tenir altres coses en comú. Jo diria que les tenim.
—Què creus, que ets l'únic que té diners, veritat?
—Em jugo el coll que no trobaràs ningú que et permeti tant com jo —va tornar a dir amb les mans agafades cap a l'esquena—. Creia que, si m'estimaves i hi havia complicitat, es podia superar. Es podia esvair tota dificultat. Digues-me si pots demanar alguna cosa més. Mira, no facis coses sense pensar-hi.
Es va posar davant seu, barrant-li el pas a la porta de l'habitació i va reprendre:
—Creia que m’estimaves, i s’ha acabat. Creia que valoraves els regals i una vida sense privacions, i tampoc. Fixa't en la meva cara pàl·lida i els meus ulls injectats en sang.
—Vinga, no et posis a lamentar-te.
—Que no tenies prou amb enganyar-me amb l’arquitecte López o amb l’escriptor Lapiedra. Si jo no podia, ja tenies altres. De mi els regals i una vida excel.lent. Dels altres, el sexe. I encara em deixes?
—T’ho ha dit la teva secretaria o m’has posat un detectiu privat?
—Endevina on l'he trobat —en Màrius li ensenya l'anell.
—D’on l'has tret? —pregunta sorpresa.
—Això és el que vull que tu em diguis —contraataca Màrius—. Amb quants més m'enganyes?
—Pren, pren l'anell de noces.
—Suposava que el vas amagar tu quan em vas acusar de la pèrdua. Aparta't. Em cal un canvi. Aparta’t, he de sortir d’aquest atzucac —va sentenciar obrint els seus ulls d’ametlla.
—I si no vull apartar-me. I si et pego dues hòsties!
—Màrius, tu no ets així! Fotre, mai t'havia sentit res igual —va remugar empipada sense por al desafiament.
Al final es va apartar perquè, pel davant seu, ella passés a empentes i patacades arrossegant maletes i portant a coll una bossa.
—A reveure, estel, a reveure! —va dir amb tristor, ell de manera desinflada, dret en el rebedor.
El cop de porta i el soroll metàl·lic de l'ascensor el van martellejar.
—Merda. Un pis amb els penjadors sense vestits, amb els armaris sense l'olor de la seva roba i la cambra de bany sense la flaire de la Dolors.
Puta mare, sembla que només no em funciona a mi, va rondinar. Va obrir una ampolla de cervesa i es va asseure. En va beure sense il·lusió. Sempre el mateix inútil. Una tifa trepitjada.
Continuarà
Joan Guerola
