L’hipoteca a final de mes 2
Segona part
A la fi l'Arcadi va claudicar d'esgotament ostensible.
—En buscaré un en la zona de moda de la ciutat i amb bones perspectives per al futur —va dir ella
Ell va fingir conformar-se quan va arribar el pis, que era a la zona del parc Migdia, en l'eixample de Girona, a uns minuts a peu del centre. S'estava esdevenint una fantasia perversa, que no aconseguia desxifrar. Va dubtar just en el moment abans de signar les escriptures. La realitat fou que els dos primers anys no van tenir dificultats per pagar la quota mensual i la Daniela s'hi va entusiasmar amb els cent quaranta metres quadrats i força finestres, fins i tot dos a la teulada: llum, sol i espai. Encara que despertava l'enveja d'alguns amics, l'Arcadi no s'enorgullia del dúplex, gran en excés, ni desitjava mostrar opulència. Més aviat amoïnat pels impostos i com si sospités el que podria venir.
Amb la confiança dels interessos baixos, es superposaven els desitjos poc raonables d'ella que no es conformava: va voler canviar el cotxe. Encara com no van canviar els mobles, ja que poc després hi va haver una restricció de plantilla a l'empresa en la qual treballava, per sort no la van acomiadar però va haver de conformar-se a treballar la meitat de la jornada.
Ja no podrien marxar de vacances.
—L'Euríbor torna a pujar. El banc ens ha augmentat la quota de 600 a 800 euros al mes. Com m'he deixat atrapar amb la compra del pis i amb el parany dels interessos baixos! —va dir ell.
—Que podem fer?
—Aguantar-nos. L'única tesi possible: no gastar tant. Quedar-nos a casa, quan arriben vacances, i privar-nos d'estar en una terrassa de la Costa Brava prenent una cervesa i xerrant amb amics. A reveure a algunes coses que estàvem habituats. Impacient em vas empaitar en la compra del pis.
—Que és això de no poder anar de vacances? Sempre hem d'anar cap endavant i segur que es podrà arreglar. Confio que es pugui superar eixa desgràcia.
Dempeus amb les mans a les butxaques, va donar un cop d'ull pel vidre a fora cercant solucions, només les va entreveure com una ràfega a través de la finestra, però es van esfumar de seguida. S'hi va fixar en un Audi Q7 aparcat a prop. Quin cotxe tan preciós, mai no podria tenir-ne un així, prou tenia amb la hipoteca. Potser els propietaris d'aqueixos cotxes aguanten millor les quotes bancàries.
—Per l'amor de Déu! Si no podem pagar, el banc ens el pot embargar —es va lamentar altra vegada i va encendre un cigarret. Però la Daniela no li parava atenció—. Es remorejava que continuaran pujant els interessos. Qui s'anava imaginar que començarien a pujar de manera tan ràpida.
Continuarà
Joan Guerola
