Amb els avantbraços contra la paret 5 (experiment de narrador en segona persona)
Homenatge als nens violats
Cinquena part
Us vau mudar a casa de l'àvia. Et vas sentir ben mal en entrar a l'habitació on havies recolzat els avantbraços contra la humitat de la paret. Per sort, en demanar-li que et donés una altra habitació, la mare no s'hi va oposar. Ell no va aparèixer pel poble en anys, tanmateix les instantànies et persegueixen, dius que massa nítides. Vas tractar d'evocar estius més llunyans en què els amics del poble i tu jugàveu pels camps, bevíeu a les fonts amagades o nedàveu en gorgs i basses improvisades. Les que, quan ell venia de la capital, tenia por de nedar. Era ben raret. Prou que ho saps.
El dolor a l'entrecuix et va desaparèixer amb lentitud, però s'hi va quedar el de l'ànim. Allà va quedar, mai no ho vas parlar amb ningú. No n'hi havia psicòlegs ni cap mena d'ajuda. Ho vas portar en silenci. Vas quedar trastocat, Déu meu. No et vas casar. Si diuen que allò que et va passat és delicte, ni t'ho creus. De tant en tant, les instantànies es repeteixen com les gotes que cauen de la teulada i s’esclaten contra la vorera. Esquitxen el voltant com ell també ho va fer.
Et vas deixar emportar per la facilitat de paraula i pels regals d'ell. Que beneit vas ser, renoi. Que no se'n recorda, que més de trenta anys… quasi que res, et dirà. De fet, una mica mentider, és clar, també era, tu ho sabies més que ningú.
I si l'acuses sense raó? Mira que ara alguns nens, sense ni tan sols haver estat tocats, acusen professors d'haver-los violat. Això que els nens sempre diuen la veritat és fals. I molt fals. En canvi, tu no l'acuses a la babalà, ho saps de sobra. I si potser ho has verbalitzat tants cops que t'has embolicat en una quimera? Això dius que penses. En canvi, crec que preguntar-te això és una collonada, m'entens, nen!
És clar, semblava que ell havia gaudit entre forcejaments, la mare que el va… Que t'ho expliqui quin gaudi sexual es té mentre es força a algú. Delicte, que això és delicte. Però que no ho sabies, eh? Que n'arribes a ser de ximple.
Ja el tens a prop. Fotre, quanta malvolença et desperta. Fotre, quantes voltes t'he de dir que t'hi enfrontis
Té la cara canviada i amb bigoti, tipus fatxa, però la mirada, ui, eixa mirada negra com la sutja, i que retindràs fins a desaparèixer. Dos mastegots li hauries de clavar i dir-li el perquè. Ara que se'n parla tant, millor vés al programa d'alguna emissora de ràdio i explica-ho. I si t'equivoques i fas mal a ell i a la família, què? Després, vaja, nervis. Això creus tu, veritat? Sí, i un bé negre amb potes roses, creu-t'ho… Tant de bo no saludi. I tu a la teva bola, ja que acatxes el cap, incapaç de mirar-lo. Tot queda igual. Seguiràs patint malsons: el penis que anava i venia pel teu entrecuix, el martiri cada cop que havies de fer de ventre, Déu meu! En tens tants de records que s'havien esborrat i que havien retornat. Tants i tants records que eren emmagatzemats, veritat que sí? Tu agarres i quan tinguis una nit dolenta de debò a causa d'ell, vas el busques i li ho aboques. Com saps, ara se'n parla molt i en la tele hom va dir que perquè et fiquen dins teu el que tu saps, hom no s'ha de capficar ni deprimir. Al capdavall sols és un trosset de carn, i res més, que ni li donem més força al fet, ni exagerem. Que fatxenda, l'individu eixe!
Només que els científics descobrissin un medicament que esborrés del cervell les memòries indesitjades, em diràs. Tanmateix, ara per ara no existeix res que les esborri. Per allà se'n va, desapareix. Sí, ell se'n va amb tranquil·litat, no pas el teu rebombori als budells ni el teu vertigen des del cim d'una muntanya.
