Amb els avantbraços contra la paret 4 (experiment de narrador en segona persona)
Homenatge als nens violats
Quarta part
Vas suportar el que quedava d'estiu sense anar a seure a l’esglaó del portal del pati. Ja no vas fullejar ni vas llegir còmics amb l’esquena contra la paret. Només vas rellegir combats i aventures dels que ja t’havies emportat. Pel carrer o per on fossis, dissimulaves davant de la gent sobretot mentre caminaves sentint fiblades a l’entrecuix. Insuportable. Et senties feble i vulnerable.
Tampoc vas fer sortides sota el sol del migdia per enfonsar-te en la vastitud dels bancals de vinyes i oliveres plens de piuladissa d’ocells i cants de cigales. Tant tu com els altres ho fèieu amb il·lusió i sense témer al sol que queia a plom. Ans al contrari, en eixos dies en els quals tot et feia por, sempre que podies, romanies amagat. Encara com! Tu ho entenies, i tant que sí, no sabies com, però intuïes que el pròxim pas seria que et perforés l’anus mentre ell xisclava de gust. I la dificultat que la sang taqués els calçotets, i havies de procurar que ningú ho veiés. Fotre, si ho descobria ta mare; ni gosaves a pensar-hi perquè ella t’ho treia tot: no em diguis que no saps, ella començaria a dir-te. No em diguis que no saps d’on ve eixa sang, no em convenceràs si no em dius la veritat, seguia ella. I tu cada cop més desconcertat i veies la teva mare com algú aliè.
L'àvia es va quedar parada que no anessis a casa d’ella. Et preguntava una volta i una altra, la molt pesada, per què no hi anaves, i si t'havies barallat amb el cosí. Li contestaves que no passava res, que tenies còmics de sobres i t'estimaves llegir amb tranquil·litat a ta casa. Estava prohibit quedar-m’hi? La veritat era que tu llegies i rellegies i gairebé et sabies de memòria les aventures de Pumby o els cops màgics de Roberto Alcázar i Pedrín als enemics, les aventures atrevides del Capitán Trueno o del Guerrero del Antifaz. Ni ta mare ni ton pare, que bé t’haurien amanyagat una miqueta, et van preguntar res sobre el fet que la distracció de llegir-los hagués anat minvant.
A tant desassossec donaves excuses i més excuses. Més que mai, obeïes el que t’encomanaven els pares: posaves l’aigua i el pinso a conills, gallines i porc, donaves garrofes a la mula, els ajudaves en l’horta o anaves a fer encàrrecs. Et calia la companyia. T'assetjava la presència d’ell que surava arreu, sobretot en la llar de l'àvia. Els minuts i les hores d’eixe estiu van transcórrer més a poc a poc que mai. I si el malparit venia a buscar-te altre cop? Encara persistia el dolor a l'entrecuix, el perineu per on corria, anava i venia una titola grossa. El que tu no sabies era com enfrontar-t'hi a oncles i cosins que per fi van marxar a final de mes i això et va alleugerir la pressió i la por.
Ningú et planyia. Prou enfonsat, al setembre vas començar a l’escola amb les mans a les butxaques, això es va agreujar amb la mort de l'àvia. Les campanades que tocaven durant l'enterrament eren punyals però no semblants al dolor terrible que t'havia causat ell, present a la cerimònia i davant del qual ajupies el cap. Les llàgrimes et van donar pas a una amargor difícil de superar. Va arribar el moment del testament segons el qual ton pare heretava l’habitatge on l'àvia havia viscut perquè, segons vas saber més endavant, només ell se n’havia preocupat. L'oncle no en tenia cap dret i a partir de llavors ja no podria tornar cada estiu. Li està ben empleat, que n’aprengui. No ho va acceptar. Es va discutir i barallar amb el pare. Tu ja sabies que l’oncle és d’una mena que no saps ben bé si són oncles de veritat, o d’ocasions. El mateix passava amb el malparit que se’n va aprofitar de tu, i que el tens a prop ara mateix.
Continuarà
Joan Guerola
