Amb els avantbraços contra la paret 2 (experiment de narrador en segona persona)
Homenatge als nens violats
Segona part
Venia de vacances al poble a primeries d’estiu. Major que nosaltres. De la capital i prou estrany, ja diràs tu! No gosava pujar a garrofers, saltar sèquies o nedar en gorgues i basses; segons ell hi havia massa fang també: que primmirat, no? Fixa't, el mariconàs tenia por de serps d'aigua, de vespes o li feien fàstic les granotes. I si li picaven, si queia a terra o es torçava el turmell! Ai, pobret! No gosàveu riure-se’n al davant, però els més valents de la colla el veien un ploramiques extremadament delicat i finolis. Un individu, mira’m i no em toquis, alhora que un element capaç de fer-ne de tots els colors i no se n'acabaven de fiar.
Com que tu ets parent el disculpaves i els deies que potser exageraven i n’estaven fent un gra massa. La veritat era que de rareses en tenia força, es quedava callat mirant els arbres o el paisatge amb flors i també no es perdia detall de tots vosaltres mentre, davant dels seus nassos, com fet a posta, jugàveu despullats en les basses. Hòstia, prou que saps que us tocava el cul alguna volta. Si n’arribava a fer d’escarafalls, la mare que el va… Rèieu a part, també tu, encara que et sabia un pèl greu i deies deixeu córrer. Ell s’hauria posat de mala bava. Quina mala sort un cosí així, però amb una mala llet que no vegis.
—No hi ha gaire còmics per triar enguany —li vas dir.
Eixe any de 1962 no havien portat tants còmics. En algun moment ell, sis anys major, et va convidar a pujar a la primera planta, on en tindries més per remenar. No hi havia ningú llavors, potser havien anat a collir fruita.
—Si en vols, pots emportar-te’n alguns, que serà un regal especial. Creu-t'ho, no faig broma, de debò —et va dir amb un to de veu melós mentre es va mossegar el llavi inferior i tu po que ni te'n vas adonar atabalat amb els còmics.
Vas dubtar. Al final et vas dir, no siguis beneit i agafa’n alguns. En portaràs als germans.
—Bo, pugem i tries els que vulguis. T'hi embenaré els ulls amb un drap de l’àvia per veure si encertes els millors. Serà divertit. Vine, maco, no tinguis por, no estaràs enlloc tan bé com amb mi —va tornar a dir.
Et vas deixar emportar per eixa facilitat de paraula de saberut, i pels regals. Que ximple vas ser, caram, com no vas sospitar res? De debò que encara no ho entens, a què no? Com vas ser tan babau?
Es va disposar a embenar-te els ulls. El drap feia olor de florit. L’àvia no estava pels molts trots i cobrava una misèria de pensió: netejava el que podia. En un tres i no res, et vas trobar en una habitació on se suposava que hi hauria els còmics nous.
—Queda't així i no diguis res, no hi ha ningú a casa —va dir ell.
Sense sospitar res encara, però el primer impuls va ser arrencar a córrer. Guaita, si li haguessis cardat una coça als pebrots o una genollada, l’hauries deixat ben coent i hauries pogut marxar.
Ja era massa tard per reaccionar: no te’n podies fugir perquè, tot i que la porta tenia els caires escrostonats, ell l’havia tancat amb forrellat. La mare que…
Amb els ulls embenats anaves a les palpentes. Havies caigut en un forat negre. Vas recolzar els avantbraços contra la humitat de la paret i en això, et va rodejar amb els braços com grapes que se't van clavar.
Continuarà
Joan Guerola
