Millor callar 9 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Novena part
D'adolescent, l'Eva intuïa el perill de la presència del tiet Robert en sentir-li la veu i en percebre l'olor de suor i tabac. Estrenyia els llavis i obria bé els ulls en senyal d'alerta per evitar-lo.
Hi ets? Seu sobre les meves cames. Apa, vés a dinar a casa i hi tornes quan puguis. Eren algunes de les frases que li deia el tiet, que s'havien instal·lat en la ment de l'Eva i que el martellejaven de tant en tant.
Per sort, va envellir de pressa. Dempeus, en un paratge que donava a les terres, hi va haver qui li va sentir dir en veu alta: “Mai més tornaré a gaudir dels camps amb els ceps carregats de raïms i dels bancals de gira-sols.” I així es va anar apagant i va passar el temps.
Quan va aconseguir desprendre's d'eixe malson, a vint anys i escaig, va anar amb tres amics a les festes d'un poble del costat. Un home deu anys més gran que elles va convidar a ballar a la més maca, que el va rebutjar, i va convidar a ballar l'Eva. Li va parlar de la seva empresa d'exportació i li va dir que era separat. Al final, van intercanviar telèfons i van quedar a tornar-se a veure. Unes setmanes més tard van sortir sols en l'auto esportiu de l'home, que el va estacionar de sobte.
—Per què ens aturem? —va preguntar ella.
Sense més ni més, ell li va ensenyar una arma de foc i el permís per fer-la servir. Ella tremolava.
—Treu-te la roba —va ser la resposta.
—Sembla necessari, veritat? Per què jo? —només que tingués la corda de saltar l'hi llançaria i l'hi enredaria en els braços, va pensar.
La va fer ajeure damunt del seient de darrere del vehicle en la tela del qual va clavar les ungles mentre era violada. No va forcejar per por de la pistola. Millor, callar. Va resistir. La mataria?
Després, ell la va llançar a un marge de la carretera, al moment va roncar el motor i el prototip esportiu va arrancar en estampida. Amb dificultat, va emergir de les profunditats d'esbarzers i males herbes. Es va preguntar per quina raó es repetia la història. Tant d'esforç per oblidar coses de la infantesa havia resultat debades, de nou la mala sort li havia passat factura. Encara que, ben mirat, també, per segon cop, tornava a sortir-ne indemne: s'havia salvat.
Tot d'una va sentir una explosió. Podria haver estat l'esportiu que se n'hagués sortit en el pont proper i hagués caigut al fons del barranc. Amb cops i rascades i sense que ningú la veiés, va camejar un bon tram de tornada amb eixa esperança. A mesura que deixava enrere el lloc dels fets, es va convèncer que l'home estaria al fons del barranc, i ella, al cap i a la fi, era a la superfície i tornaria a ressorgir.
Es va dutxar llarga estona amb ràbia per esborrar les empremtes de l'home i les del tiet, Sí, junts. Va netejar el plat de la dutxa amb lleixiu i sabó.
Li van baixar les espatlles i es va quedar amb els costats dels llavis molt inclinats. Augmentava la pols en els mobles i en els vidres de les finestres per l'exterior. Durant anys no es va acostar a cap altre home fins que va sortir amb un sense sort perquè no va poder contenir-se i li va demanar que no li toqués. Va sortir corrent.
Llavors va esperar l'oportunitat per tenir marit. Per a què en volia un, si tenia pis i treball? Havia d'estar boja. No obstant això li faltava un home. Malgrat tot el passat, li fascinaven. Va trobar un que es va adaptar a ella. No era masclista i semblava que la companyia d'ella li anava bé. El necessitava, amb això n'hi havia prou, va remugar.
Joan Guerola
