Millor callar 8 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Vuitena part
En Robert no va anar als bancals en una bona temporada. Va contractar una colla de veremadors per fer la verema de monestrell i de macabeu abans que es podrís als ceps. No va guanyar gaire a causa dels jornals que va pagar. Tothora de mala llet, assegut en actitud rígida. Potser la dona pensava en els vinyaters de l’evangeli. El que van anar a veremar i van matar el fill de l’amo per quedar-se l’heretat. Tanmateix, en Robert i ella no tenien fills. No li ho va explicar a ell que de bon segur li hauria clavat un moc; m’importa un colló, això.
—Estúpida, tens la culpa de tot el que m'està passant —va acusar grunyint amb fúria contra la dona a qui no mirava en absolut.
En Robert sempre li reclamava que no fes això d’anar amb les amigues… Que només estigués a casa i sortís amb ell, amb ningú més.
—Tu per què dius això?
—Això el què?
—El que acabes de dir-me que tinc la culpa.
—Perquè sí —va dir i va mirar cap als costats mentre es movia nerviós sobre la cadira.
—No em diguis perquè sí i et quedis tan ample… Però tu, m’escoltes, o què?
—És perquè sí i prou. No crec que siguis de la classe de persones que s’interessin per saber el perquè de les coses.
—Llavors jo no tinc dret a saber-ho.
—I a mi què! Jo que sé si tens dret!
—Senyor, quin home! Sempre vol que es faci la seva voluntat.
Ella va fer que no amb el cap i va seguir amb braços creuats davant del pit.
—Et fa nosa?
—Sisplau, Robert, per què tot això?
—A tu només et preocupa no fer pecats —va dir amb sarcasme. No la va mirar gens amb els ulls durs.
—Que Déu et beneeixi —li va dir. El va tractar d’abonançar i es va posar a plorar.
Va quedar feta un devessall de llàgrimes cosa que va irritar més en Robert i li va fer perdre els estreps.
En una altra ocasió, debades ella li explicava el que li havia manat el metge, que ell a sobre s’emprenyava més. Es va plantar i amb les crosses, li va fotre uns cops que li van deixar la cara plena d'hematomes i ferides. Només li faltava això, ja que ella patia del cor i de reuma i no estava per a gaires trots ni esforços.
L’Eva havia vist alguna escena i es preguntava perquè en Robert feia i desfeia en la vida de la tia. En canvi a ella el tiet li deia, no estiguis aquí tan lluny, vine a seure al meu costat, i es va negar amb alguna excusa. A ella, tant li hauria fet deixar-se que li posés les mans aspres per dintre de les calcetes si tranquil·litzava la tia, ja que no volia veure-la patir.
La mare de l’Eva es va alleugerar de l'assetjament d'en Robert. Se la va notar més contenta, sovint canviava l'emissora de la ràdio, buscava boleros i cantava. Li va traspassar la pressió a la dona d'ell, la qual, espremuda per una angoixa tortuosa i amenaçadora, se sentia defallir cada dia que passava fins que es va morir plegant-se com una fulla de llorer dins d'un llibre. Per ella, a qui van caure a sobre onades de renecs i, en acabant, el silenci incomunicable i desesperant sota els sostres de la casa.
En Robert es va quedar sol i ningú del poble no en va voler tenir cura. Recuperat totalment de la cama, no aconseguia treure's la brutícia dels dits ni se sabia fer res per menjar ni rentar roba. A voltes va anar a dinar a casa del germà major que li va dir:
—Sóc el teu germà i em reca molt deixar-te vivint així. Tens força diners i terres. Busca't algú que et faci la feina i que t'arregli.
—Ningú vol venir, us ho juro. Encara que els pagui molt, no volen. S'estan venjant.
—Llavors jo hi aniré perquè hi ha el teu germà, ho faig per ell —va dir la mare de l'Eva—. Però primer signaràs els documents davant de notari que diguin que totes les terres seran per mi i la meva filla. Així s’ha de disposar, entesos?
—Està bé.
La mare de l'Eva mai no hi va anar sola. La va acompanyar la nena que aprofitava per fer companyia el tiet. Seia al costat d’ell, fins i tot l’abraçava i sentia l’alè per les galtes alhora que li vigilava les mans, que no les tenia trencades i sí molt llargues per tocar-la en qualsevol moment. Caldria també fer servir la corda per trencar-les-hi en cas que les fiqués per dins la roba. No li tenia por.
Continuarà
Joan Guerola
