Millor callar 5 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Cinquena part
—No sé com pots haver-te casat amb el tanoca del meu germà. Ja es veia venir, ja.
—Si us plau, prou de posar-se amb el meu home, entesos?
—Es podia predir això del teu home…
—No et sap greu el que fas.
—Gens. Per què m’ha d’importar?
—I si se n'assabenta la teva dona? —li va preguntar. El va mirar als ulls sense moure’ls.
—Només m'hi vaig casar amb ella perquè tenia bon dot. No serveix per al llit. És un card que s'envolta de mossens, monges i beates. Mocadors negres per entrar a l’església i escapularis sobre la tauleta de nit.
—Poca vergonya. No t'ho aguanto.
Ella va encreuar els braços davant del pit.
—Què és el que no aguantes, eh?
—Ja ho saps!
—Què és el que sé. Ben mirat tu tampoc no estàs gaire lluny de mi o és que creus que no ho sé. No et facis la bona nena que no ho ets pas.
—Fora d’aquí, m’agradaria dir-te. Em veig obligada a fer algunes coses perquè no tenim prou menjar.
—No m’ho crec, em sents. Que no m’ho crec, hòstia! De totes maneres no es culpa meva si vols venir. Ah, procura que no ho sàpiga el meu germà. I prou.
—Jura'm que l'herència serà per a l’Eva. Tinc en una mà la navalla a punt per tallar el que agafa l'altra mà —la serreta del ganivet estava sobre la pell i preparada per tallar—. Ara mateix em dónes el paquet que avui havies de portar o premo el ganivet.
—Va, deixa-ho córrer.
—Va de debò, creu-t’ho. A mi no sé què em passarà però tu et quedaràs sense penis.
—Sí, sí, t'ho prometo —va fer amb el cap un gest d’assentiment.
—Si no estiguéssim necessitats, et ficaries els diners pel cul.
Li va donar un paquet quadrat que ella va revisar amb cura i va amagar en un forat de la paret.
—Al capdavall, cadascú va pels seus interessos. El que passa és que la gent, com que no sap, de seguida m’acusaria de qualsevol cosa —va dir ell amb claredat i sense esperar resposta.
Amb el convenciment que no se n’havien adonat de la seva presència, l'Eva va baixar de la rajola on el sol tocava de ple. La va deixar al costat de la paret, va apartar la galleda mig d'aigua fins al costat de la paret també, va creuar el pati i va pujar en silenci per l'escala fins a arribar a la cambra. Com li cremava la pell a causa del sol! Va seure encaboirosa sobre el llit amb les mans als malucs. Encara com no li vaig dir a la mare que el tiet em posava la mà per dintre de les calcetes, es repetia un cop rere l’altre. Va mirar cap a l’armari on era la corda de saltar. Per fi es va aixecar, el va obrir i la’n va treure. Va sortir de la cambra de pressa. Va trigar poc a arribar a la sortida de la casa per la porta que donava a un carreró dels afores. Ningú; només calitja, a l’hora de la migdiada. Calitja que l’aclaparava tant com la veritat, en companyia de l’enrenou d'orenetes que xisclaven i refilaven i més enllà el carrisqueig de les cigales. Potser tapaven els sorolls que ella pogués fer en les seves tramoies. Déu, he de tramar alguna cosa per ella, que tot ho fa per donar-me una vida millor, es deia sense parar.
S'acostà a la porta del corral, que donava al camí costerut d'una de les entrades del poble. Va lligar la corda de saltar a un costat de la portella. Tornà a verificar-ho per tenir la seguretat que no es deslligaria. Agafà l'altre extrem de la corda i s'amagà a la cantonada d'una paret on creixien lletsons tendres. Mentre esperava la sortida del tiet desitjà que no s’aproximés cap gos o que algú li preguntés que hi feia allà.
Continuarà
Joan Guerola
