Millor callar 4 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Quarta part
—Li duc el sopar al tiet Robert i a la tieta Carme? —va preguntar l'Eva.
—Bé, fes-ho, però aniràs tota sola?
—Sí, per què?
—Llavors, deixa-ho córrer, no hi vagis. Vés a jugar al carrer fins que et cridi.
—Els tiets s'empiparan.
—Doncs, tindran dues feines, emprenyar-se i desemprenyar-se. Vinga, sigues trempada i creu-me —es va eixugar les mans en un drap de cuina. Va posar els ulls cap amunt i cap a l’esquerra alhora que ficava els dits grossos en la cintura i les palmes de les mans cap a l’esquena just per sobre la veta del davantal i es va quedar amb el cos ben recte. Es va obrir una pausa. No li va caldre afegir alguna cosa amb rancúnia, amb la mirada prou. El silenci va ser trencat quan la mare va dir:
—Per l'amor de Déu, fes el que t'he manat.
—Està bé, està bé, mare.
Va assentir amb el cap i es va allunyar sense donar-se la volta. Juraria que la mare creia que l’Eva no sabia res i que no entenia els gestos i les paraules. Si la mare es va figurar que ningú en qualsevol moment no sabria que passava en el galliner era, com a mínim, arriscat. La nena espavilada hi va anar conduïda pel gat blanc i negre que en arribar al pati es va llançar a terra i es va quedar panxa amunt i va començar a rodar: com un avís de quelcom. També va pensar el que havia dit la pèl-roja quan parlava del tiet. Després de sopar se’n va anar al llit. Cada cop que entrava a la cambra, no podia evitar fixar-se en la corda de saltar.
Diumenge, mentre el pare se'n va anar al casino a jugar unes partides de dòmino, la mare esperava el tiet Robert i es van trobar al corral. L'Eva va prendre mig poal d'aigua i es va posar a regar els testos de geranis, es movia tractant de no fer soroll i des d'allà els va escoltar. Llavors en Robert va dir:
—Va, baixa'm els pantalons. El cos em demana el que tu saps fer molt bé.
—Vés-te'n d'aquí, marrà.
El tiet li va donar una bufetada. La mare va agafar una cadira de fusta corcada i la hi va trencar a l'esquena.
—Desgraciat, fot al camp o crido fort perquè vingui algú.
Era clar que els crits resultarien endebades. Què fer? Tant de bo vingués el pare. No, millor que no vingués, segur que mataria en Robert i ell acabaria a la presó. Vés a saber si encara culpaven la Carme i s’aferrissaven contra ella de manera brutal.
Va continuar escoltant.
—No tindràs més diners i ni tampoc l'herència de les terres serà per l'Eva.
—Vine aquí i acabem aviat. I desapareix de la meva vista.
És clar que l’Eva ho entenia. Difícil, molt difícil per ella assumir el plor de la mare. No va anar a contar-ho a ningú. La qüestió era que, de cop, havia de fer alguna cosa. Però què?
Continuarà
Joan Guerola
