Millor callar 3 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Tercera part
Un dia dolent i encara no era tot. Molt pitjor que el tiet es refregués contra el pit de la mare a qui, tot i estar dins del galliner, va sentir amb claredat:
—N’estic ben tipa i no vull veure't més. Avui, l'últim dia, saps?
—S'acabaran els diners —va dir en Robert.
—Tant me fa. Te’ls pot posar allà on et càpiguen.
—Al teu marit li agrada l'alcohol. I fa unes collites molt fluixes.
—Desconsiderat. No m’hi enredis.
—Suposo que has d’acceptar que les coses són així, no?
—Tu no ets home… Ets un mitja merda. Marxa i no tornis per aquí —ella parpellejava molt.
—Tu mateixa. Sàpigues que tornaré i callaràs.
—Enganyes a la dona teva i ella no es mereix això.
En algun moment, l'Eva va baixar de la rajola, va pujar les escales de pressa i va córrer fins a la cambra amb la porta ajustada. Es va deixar caure al llit, com de costum a l’estiu, només es va tapar amb el llençol i es va quedar quieta amb les parpelles mig aclucades. Igual que d'altres cops, en l’instant menys pensat va aparèixer la mare i es va asseure a la vora del llit. Tal vegada va voler plorar però va retenir el plor, ja que si ho hagués fet, en fer-li un petó a la galta, potser l’hi hauria mullada. Li va acariciar els cabells amb una mà sense imaginar que la nena l'havia espiat. Potser la mà que havia mogut amunt i avall. La mà culpable, la de la vergonya. No va ser que l’Eva la ignorés, no; sols es va mantenir quieta malgrat les mosques impertinents, va creure saber per què plorava i va saber que l'oncle Robert també li feia regals, però no eren tan bons. Per fi, va marxar la mare furiosa, podria assegurar que ploraria per deixar anar la desolació en algun racó que no permetés a ningú sentir-ne els gemecs. La cosa segura era que totes dues posseïen secrets.
La nena es va aixecar i va fer com si no hagués sentit ni vist res. No calia embolicar més la troca. Va prendre la corda de saltar i se'n va anar a buscar les amigues, juntes se’n van anar a refrescar-se a la riera, sota els oms. Van xipollejar espantant una granota i van discutir.
—Màrius serà el meu xicot i em farà molts petons —va dir l'amiga pèl-roja.
—Quan jo sigui gran tindré estudis i tu no —va dir l’Eva.
—És clar, per això la mestra t’estima més que no pas a mi, sinó, ja pots contar el que tu faries, res de res maca. A més em sembla que el teu pare no té molts diners i veurem si estudies.
—M'ajudarà el tiet —va dir, però per primera vegada va sentir que eixa ajuda no la satisfeia, l'intranquil·litzava tot i saber que la mare confiava que pogués estudiar perquè no hi visqués com ells estaven vivint. Tornaria a visitar-lo?
—Oh, és molt lleig eixe home i té els ulls tan foscos que espanten —va dir la pèl-roja.
—El pare em va explicar que el teu tiet de vegades l'ha contractat com a jornaler i li ha pagat malament —va intervenir l'altra.
—Per què no calleu ja! No vull discutir.
—Ni jo. Només vull fer-te veure que ell no és aigua clara.
—Potser és com tu dius. Però això fot segons t'ho diuen.
Ajuntada amb elles i jugant amb elles una llarga estona en alguns instants va orinar amagada al darrere del brossegar d’un marge. En abaixar-se les calcetes no va evitar que li vingués al cap la mà per dins d’elles.
Després se'n van anar cap al poble. Al capvespre, l'Eva va arribar a casa quan el pare tornava amb l'aixada a l'espatlla. Va trobar a sa mare que cuinava i va sentir el xauxineig de l’oli calent de la paella que li devia haver esquitxat la cara i el davantal. Li va resultar evident que la mare havia plorat. Això li va fotre.
Continuarà
Joan Guerola
