Millor callar 2 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Segona part
Va resultar evident que l’Eva no se sentia culpable. Va estar per sobre les cames del pare i del tiet Robert que xerraven sobre collites mentre la mare acabava de preparar el dinar. Podria assegurar que, pujant i baixant dels dos, no va ser conscient quan la mare va travessar per davant d'ells i va ataüllar que no li agradava el que en Robert feia a la nena. Endebades la mare va tractar de dir-li alguna cosa perquè el marit, que no se'n va assabentar de res, li va demanar que els portés una mica de vi, olives i cacauets. Quan en Robert se’n va anar, la nena va seguir el moviment de la mare que servia en els plats l’arròs que fumejava. No la va afligir explicant-li allò de l’altre dia. Potser li cridaria o li pegaria.
De vegades, també la va sentir que plorava fluixet quan se li acostava al llit i li acariciava els cabells en l'hora de la migdiada creient que dormia.
Si li ho explicava al pare i ell s'emprenyava, potser li dispararia amb l'escopeta al tiet, el tancarien i ella i la mare no tindrien res per menjar. Però per què havia de cabrejar amb ell? D'on li venien aquests pensaments? Millor callar. Igual rebia més regals que li havia promès que li faria.
Les notícies de la ràdio exaltaven a Franco, però al pare, que estava pendent de les collites, només li interessava la informació meteorològica: plujós al terç nord de la península i, com gairebé sempre, poca pluja a la Mediterrània.
En acabar de dinar, va posar aigua del càntir al gibrell, es va rentar la boca i les mans i se'n va anar a la cambra. El pare va anar a fer la migdiada i la mare a fregar plats. El ritual de frecs de plats, ganivets, culleres i forquilles va omplir el silenci de la casa.
L’Eva es va arraulir al llit amb el gat, que de sobte va marxar al pati i el va seguir. Li va cridar l'atenció que la porta del corral, que solia estar oberta, estigués tancada. Potser la mare havia recollit els ous i en sortir la va tancar. No obstant això, li va semblar sentir alguna cosa. Va pujar sobre una rajola, de puntetes va mirar pel pany i després per una escletxa del full de fusta. Entre algunes eines de camp va descobrir a la mare al costat del tiet Robert que tenia els pantalons caiguts fins a la meitat. Estaven d'esquena. Volia saber què passava, va aconseguir distingir que el braç de la mare es movia amunt i avall en la penombra. La mare semblava voler desfer-se dels braços d’en Robert. Igual no podia. Déu meu, la nena hauria pogut entrar, però no va gosar.
Continuarà
Joan Guerola
