Millor callar 1 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Primera part
Tal vegada l’Eva devia explicar als pares que el tiet Robert li va ficar la mà per dins de les calcetes. Amb tot, no li va fer mal i li va regalar una corda de saltar. No obstant això, va notar desconfiança en la mare, com si s’amoïnés cada cop que ell apareixia per casa. Encara més, feia com si igual callés alguna cosa. El pitjor, que fos una miqueta veritat. Ho esbrinaria.
L’Eva va jugar amb nines i va mirar dibuixos en la tele rudimentària de casa del tiet. Ell va tornar a envoltar-li un braç pel darrere i passar-li la palma de la mà per la panxa i la va aturar dins les calcetes. Ella no es va moure ni va desviar l'atenció de la pantalla fins que de sobte va dir:
—Ara, he d’anar-me'n a dinar a casa.
—Està bé, no et distreguis jugant pel carrer del poble —va dir ell. En va retirar la mà i va afegir—. Et va agradar la corda de saltar que et vaig regalar, a què sí?
—Sí, molt —va dir la nena. Se'n va anar corrents.
Sobre el marbre de la taula del menjador la mare ja havia deixat la cassola d'arròs al forn i espantava les mosques. El pare havia posat un porró de vi i un gerro amb aigua. Després, va engegar la ràdio situada sobre el tapet amb brodat i punta de ganxet que cobria una lleixa a tocar de la paret. Escoltava les notícies de ràdio nacional d'Espanya quan la nena va entrar, s'assegué sobre les cames del pare i li va fer un petó. Abans de dinar, es va rentar la boca i les mans a la palangana on el pare havia posat aigua del càntir.
Continuarà
