Amb quantes deu haver estat? 1
Primera part
Amb quantes deu haver estat ja? Tot i que és un tipus molt seductor continuo suposant que no en té cap altra. El dubte em provoca enuig, sense fer-li retrets. En acabant d’un bon sopar potser li podria preguntar si m’estima: que ja no m’ho dius. Corro el risc de fer-lo empipar. Tal vegada es faci el boig. Però no… Que si en tens una altra, pots anar-te’n amb ella i ser feliç, no em facis patir amb un doble joc, o potser és millor que cadascú tingui d'altres, no ho sé. I per què m’ho ha d’explicar? Perquè no! Perquè he de respectar que es guardi el seu espai, veritat? No he de raonar amb ell, he de raonar amb mi mateixa. Si ho faig de seguida em sento culpable. Tot i això que comprengui que no vull sentir-me rebaixada a ser només la que neteja, cuina i útil pel que calgui. Si és per títols d’estudis tenim els mateixos.
En algun moment ell va començar a preparar currículums i em vaig posar a seguir-lo. Els dos en vam enviar a tot arreu, oh i tant. Ell en fou l’afortunat, no pas jo. La gemma del dit va per sobre la pantalla del mòbil, res. Regust amarg de ser ignorada. Una s’ha acostumat a enviar-ne més, de currículums, i què! M'ensorro en una cadira de la cuina amb l’esquena contra una paret alhora que gaudeixo de la flaire del cafè. Bec molt de mica en mica, només mullar-me la llengua amb cafè quan a m’agradaria que fos la seva pell mentre amb els dits jugo amb engrunes de la taula i en faig un cercle. No sé el perquè del cercle i no un cor, dic jo. En acabat m’aixeco i deixo la tasseta en l’aigüera.
Continuarà…
Joan Guerola
