No t’ho perdis 3 (experiment narrador en estil lliure indirecte)
Tercera part
Amb la tovallola a la mà i a punt d'agafar la maneta de la porta, s'anticipa una dona que ve de les sales. Amb malla negra i samarreta esportiva. Ben suada, refeta, cabell tenyit pèl-roig i tovallola sobre l'espatlla. La veu desacomplexada tot i que se la suposa major. El testimoni que en cal per motivar-me a fer exercici: via lliure. Això i no gaire més.
Tot i la incertesa, aviat descobreix que el gimnàs és més, molt més. Una construcció moderna on la gent fa des d'activitats individuals fins a més de vint col·lectives dirigides per monitors, també espai essencial per projectar quedades i lligues però ella està ja transparent. Actua com a zona per superar la frustració i la soledat tan bon punt hom entra en una realitat virtual sense les sèries de problemes de cada dia.
A dalt, a més d’un espai amb màquines, hi ha una sala pleníssima on ballen zumba i una altra sala, fosca i, en una banda del sostre, amb tires de llumetes que canvien de color, on fan spinning. Si es barregen les dues, sembla una discoteca. Inevitable enyorar els temps de discotequera: com li agradava moure el cos, I will survive.
Just entre les dues sales, la gent entra a pilates. Posa a terra el matalasset de goma i la tovallola a sobre. Inspira pel nas, exhala per la boca i enfonsa l'estómac per protegir lumbars. Quin pal; els ossos li grinyolen i se li escapen gemecs. En algun moment, tombada i enmig d'un exercici, impossible deixar de reviure si tingué culpa per la marxa dels fills i per la separació del marit. Que inoportú pensar-hi.
Una hora més tard, torna al vestidor. En acabat de la dutxa, s'embolica una tovallola blava des de les aixelles fins als genolls, i va fins a l’armariet a buscar la bossa. En un tres i no res s'eixuga i, amb discreció, comença a vestir-se. Mentre es posa les primeres peces, arriba una noia i deixa les ulleres de natació mullades ben a prop dels pantalons de la Berta, que amb enuig agafa la bossa, l'aparta d'una grapada i la fica més enllà. A veure, si millor ara, cony. Plega els pantalons una miqueta rugosos, comença per la brusa, en acabant els pantalons, una cama i l'altra, pels camals i treu els peus amb compte de no trencar les vores. S'asseu, posa els peus, col·loca bé els talons i es lliga les sabates: quin rotllo. Quan sembla que per fi ho va fent amb calma, vénen dues nenes en pilotes també i regalimant que es posen a banda i banda d'ella de manera que, mentre parlen, ella roman al mig. No goso ficar-me amb elles per si s’estan rient de mi, les molt descarades.
—Per què no véns aquí, al meu costat? —pregunta la primera.
—Tia, ja se'n va —diu la segona que treu de la borsa crema i desodorant quan encara no s'ha assecat.
Encara que la Berta intenta no topar amb cap, no li falten ganes perquè la tracten ni que fos qualsevol cosa. Les mira de reüll, però ni s'immuten. La primera d’elles, nua i exhibint d'estar de bon veure, va a la bàscula, diria que ha abaixat el pes, ja que en baixa contenta. Que facin el que vulguin, tant se li'n fot, potser si haguessin estat tot el dia atenent telèfon i ordinador, no estarien tan fresques. Recorda que a eixa edat li costava força accedir a tot, no pas com elles, una de les quals llença la tovallola a terra per posar-hi els peus. Arreplegarà àcars i no caldrà que els de la neteja passin l'aspiradora. Al moment la nena es vesteix amb roba interior molt pija, que passada.
Treu de la bossa els pantalons arrugats, posa una cama, està a punt de perdre l'equilibri, al moment l'altra cama però els dits del peu se li enganxen en la vora. Li van tan ajustat que no pot tancar la cremallera, fa uns salts per poder posar-se'ls bé. Se sent Adele que canta When we were young. Es pentina al mirall, que li retorna una cara atrotinada que la posa en evidència. No li acaba de fer el pes el pilates i la dutxa alhora que li flota el cos.
Continuarà
Joan Guerola
