No t’ho perdis 2 (experiment narrador en estil lliure indirecte)
Segona part
Un cop al gimnàs es deixa hipnotitzar com un ombra que la tenalla. Un glopet d'aigua l'ajuda contra la sequedat del coll de tant respirar per la boca. En faig un altre, ja que parlar i cridar en la feina cada dia li augmenta la irritació. Si no ho veig clar, potser és la primera i l’última vegada que vinc. Veurem.
Baixa uns escalons i empeny la porta del vestuari de dones; entra. Una remor d’assecadors amaguen les converses de les nenes que els fan servir. Ataülla el voltant fins que de seguida tanca els ulls per segons. On m'he ficat, Déu meu. Els obro i avanço cap als armariets del fons, els més amagats. Poso la bossa damunt la banqueta groga. Encara que enmig la gent molt a soles, no en tinc ganes de parlar; es ficaran amb mi i veuran que sóc nova.
Es descorda una cremallera, es gira per obrir l’armariet i agafar un penjador però, en donar-se la volta, comprova sorpresa que la bossa no està on l'havia deixada. Segueix amb l'esguard una nena que l'havia apartat per col·locar-hi la seva de la qual treu una malla, una samarreta esportiva negra i unes vambes. Se la mira sense dir ni ase ni bèstia, amb els braços plegats sobre el pit, tanmateix no aconsegueix paraules per poder dir-li. S'asseu en l’extrem de la banqueta, tipa d'assetjaments a la feina, i ara aquí també. Un cop nua, de pressa i corrents la jove es fica la malla i la samarreta, es corda les vambes; no tarda gaire a marxar del vestuari alhora que comenta en veu alta que va a la sala gran on fan sessions de Bodybump i Steps. La Berta no hi pensa anar, això li falta. Col·loca de nou la bossa més prop. S'abonança. Agafa la samarreta i rumia. Cal que em despulli davant de les altres? Fins quan m’han de perseguir pors i contradiccions? S’atordeix acompanyada del repic de l'aigua de les dutxes i alguna cantarella de lluny.
Se sorprèn quan arriba una altra nena amb bon cos que ve de la dutxa embolicada amb una tovallola vermella. Se la treu i l’estira damunt del banc; queda asseguda al damunt tota nua amb braços i cames obertes amb naturalitat a l'altra banda de la bossa de la Berta; sense acabar d'assecar-se, agafa el mòbil. Les gotes li regalimen; i tecleja de manera mecànica, com posseïda. Una estona ocupa la banqueta i l'espai d’altres, com el seu. Deu enviar whatsapps alhora que fa somriures lleus i es forma un bassal en el sòl al seu voltant. Potser deu estar al quarto de bany de casa, o què. Ben segur que no prendrà trossos de paper i eixugarà el terra, no sap què algú pot relliscar? Per què no acabarà d'una vegada, fotre?
Al final, la Berta s'hi resigna, es torna a apartar per desvestir-se o arribarà tard a la sessió de Pilates. Li arriba l’escalfor i el baf tebi de l’aigua calenta que maregen fins a les llums del sostre; si no espavila, se li enganxarà a la roba com fum de tabac. D’altres indrets del vestuari li venen olors lleus de sabó que són substituïts per fragàncies de cremes femenines. Pressent que la nena en té per una mica més. Tot i la desorientació i dels dubtes per si alguna s'hi fica en les cartutxeres i els penjolls que cauen dels braços, llisca la mirada al voltant quan per fi es despulla, allunyada i amb discreció, de cara a l’armariet i d'esquena a la jove del mòbil; tant de bo no li passi pel cap fer-li una foto. Hi ha cossos preciosos per donar i per vendre; però el seu no hi és entre ells, és clar. Tot plegat, els anys no perdonen.
Continuarà
Joan Guerola
