No t’ho perdis 1 (experiment narrador en estil lliure indirecte)
Primera part
Esgotament al final del matí i a sobre aguantar això. La Berta Roca i Pujiula llança l'auricular amb ràbia damunt la taula. Ostres, el telèfon sembla que soni només perquè atengui gent que, mentre ella consulta l'ordinador, hagi de repetir-los una i mil vegades el que han de fer. Potser en alguna ocasió s'acabi la paciència, els engegui a pastar fang i cridi tot el que li passi pel cap sense importar el que diguin els companys. Evident que es sorprendran.
Es frega les mans ben seques i les fa relliscar sobre el mòbil per consultar l'hora una altra vegada. Deixa anar un sospir, encara en la cadira; es refrega els ulls cansats de tantes hores enfront de la pantalla. Assenyala amb el dit el fons de pantalla, que cansa i deprimeix. S'ha de canviar per una de més primaveral anomenat The land of Edonias.
Torna a mirar el mòbil: les dues. Bé, ja l'hora per fi, prou per avui. En aixecar-se de la cadira fa una ganyota de dolor i es posa una mà a les lumbars. L'altra la posa a les cervicals que encara li fan més mal, i des de fa més temps. Fa unes passes mantenint les mans als mateixos llocs. El dolor en cervicals i lumbars segur que és produït per males postures davant l'ordinador. De sobres sap que ha de posar recta l'esquena i amb el culet recolzat sobre els isquions a la punta de la cadira. Al final, s'atura davant la perxa i tracta de posar bé la columna. Després d'uns segons, agafa la bossa i la gavardina, intercanvia salutacions de comiat amb les companyes: a reveure. En breus moments està per creuar la porta i sortir al carrer. Enrere queden tapats murmuris de talons i de veus de treballadors que surten de les oficines.
Queda un dolor lleu a les lumbars, per sort camina bé quan li cauen sobre l'esquena dues fulles de castanyer, a alguns arbres en finals de tardor ja no els hi queden fulles, només les de les branques més altes. Les sabates les fan cruixir perquè les voreres per on acostuma a passar a tothora són cobertes de fulles seques. Vol ploure perquè ja porta dos dies ennuvolats i amb vent de nord-est molt humit, però no es decideix. Potser la humitat també l’afecti a les lumbars i a les cervicals. Per primera vegada vol provar el gimnàs en lloc d'anar-se'n, com fa cada dia, a casa. Es sorprèn de l'excitació i de l'emoció. Després de separar-se de l'Andreu i arran de la marxa dels dos fills al Regne Unit, el major a treballar sobre literatura en el departament de la universitat de Cambridge i el més petit al nord d'Escòcia en una petroliera, res li pot atraure. Va plorar per la separació però el que no té sentit és tant de fatalisme. Algú li suggereix que accepti les absències i no s'emprenyi més amb si mateixa. No guanya res de les arbitrarietats.
Ara no ha de cosir, rentar i planxar roba a tres homes, tampoc fregar i cuinar. Com no se li ha ocorregut abans gaudir de llibertat per anar al cinema, a restaurants o al gimnàs. Per què no ha d'estar a gust al gimnàs si hi ha tanta gent que hi va gairebé cada dia. Una oportunitat poder fugir de la rutina que des de fa anys l'engarrota. Després de l'Andreu, ha suportat alguns homes que han aconseguit plaer d'ella i no li han aportat gaire. Ara ja no l’atrauen pas, no l’interessen, ja que sempre és el mateix. Busquen tres o quatre dones simultànies per plaer i sense compromisos. Suficient culpa venjativa se l'apodera sense saber el perquè ni quin profit en pot gaudir. Té la idea de fer per primera vegada pilates i aiguagym. Camina molt il·lusionada. No t’ho perdis.
Continuarà
Joan Guerola
