Un més del muntó? 2 (experiment de narrador omniscient)
Segona part
De camí al gimnàs en Jordi Descalç i Malhivern, militar retirat que tant li fa que no sigui diumenge però amb la tendència a sempre descontent, troba gent que desdejuna als bars. Incomprensible que n’hi hagi tanta, creu. Beveu i vinga, som-hi a la feina, els diria ell. En acabat que es queixin del desgast diari i que no tenen diners en lloc d’estalviar. Treballeu, treballeu, maleïts, perquè em pugueu pagar la pensió, renega en veu alta el malparit. A ell tant se li'n fum si els russos estan llançant desenes de míssils contra objectius de l'Estat Islàmic, si la guerra de Síria no acaba ni si se’ls troba solució als refugiats.
Tot i l’edat, trota ni que fos un galgo per sobre la cinta de córrer acompanyat de respiració metòdica. Inspira, omple el pit i treu l’aire de manera compassada. També es deixa acomboiar pel ritme de les soles de les sabatilles esportives; cops secs per camallades inversemblants que amb decisió fan miquetes la cançó Someone like you d’Adele, que sona de música ambiental. També se li accelera el ritme cardíac, mou els braços, prem les barres, dilata les pupil·les i esbufega alhora que la suor li deixa un rogle en la samarreta entre la panxa i el pit. Quan abaixa el ritme de les camallades i dels braços, alenteix la respiració fins que, remullat de suor, es va deturant i beu. Pensava a seguir més estona, però no, millor no. Un dia també no sols ho havia pensat sinó que havia continuat prou estona més. Eixe dia va haver de recórrer al botó vermell d’emergència que hi ha a la pantalleta de la màquina. A causa d’una baixada de sucre va quedar quasi inconscient. Ara ja només camina per sobre la cinta i prem la tecla de jocs de la pantalla per jugar-hi al solitari. A un costat d’ell una dona camina i escolta amb els auriculars una de les cadenes de televisió del seu davant, la cara d’ella no expressa res. A l’altre costat, un jove encara corre més de pressa que ell. L’imbècil, que porta roba esportiva però amb el tors al descobert, panteixant com un boig, esquitxa arreu gotes de suor. El mira amb fredor, i amb repulsió. Què deu tenir en la ment, incapaç de sentir respecte pels altres. Per prevenir ser esquitxat, en Jordi abandona la cinta amb una ganyota despectiva, si fos soldat meu, el renyaria i ell em contestaria: “Sí, senyor!” Tip d’eixe impertinent, agafa la tovallola i l’ampolleta d’aigua i se’n va a una màquina per fer tríceps quan en l’aire se sent Thinking out Loud.
Continuarà
Joan Guerola
