Un més del muntó?1 (experiment de narrador omniscient)
Primera part
El militar retirat diposita amb cura la bossa esportiva en el rebedor del pis. Es pren temps per comprovar en les butxaquetes laterals de polièster blau si porta carnet del gimnàs, cadenat, tovallola, xampú, sabó de dutxa i altres coses que acostuma a fer servir, com la cinta que es posa al cap. Déu ni do, si ja quasi no li queda cabell, per què caram se la posa. És clar, no vol rendir-se al pas del temps. Potser resulta tan fashion que el fa un pèl més jove i vol actuar com a tal.
No s’acomiada de la dona, que dorm. Pensa que millor, que així evitarà males cares i preguntes inoportunes que suren en l’aire. A vegades n’hi fa, de preguntes sobre el gimnàs que li deu haver contestat un munt de cops, però hi torna. Mentre és al gimnàs, ella va a la seva bola. En canvi, ell no pregunta gens, ja que no està per donar lliçons a ningú.Tots dos s’aguanten, hom es conforma, car, és relació de per vida. S’assegura de tenir les claus del pis per si no hi ha ningú en tornar. Un cop a punt de marxa, es posa un anorac gris i es corda la cremallera, es penja a coll la bossa i surt sense angúnia, pressa o enuig com el que pot sentir quan hom se’n va cap al treball. Massa d'hora pel gimnàs? En absolut. Sap, com ningú, els matisos de la disciplina. S’acomboia amb altres per anar-hi cada dia. Surt del pis i aviat assaboreix la fresca mentre la llum nítida li desgrana una catifa als peus. Aporta una expressió de benestar i de sentiment de superioritat i seguretat perquè viu embolcallat per una bona pensió.
Continuarà
Joan Guerola
