Qui està lliure de què? 11 (experiment de narrador càmera)
Onzena part
Campanes que toquen les sis al campanar i piuladissa d’ocells. El cos d’en Benihata apareix en l’encaix quan surt del nínxol i empeny el seu cos amb suavitat per acabar-ne de sortir enmig la foscor. S’arregla la manta mig estripada. Es mou una mica i es desempereseix ben a gust en el silenci. Ell acostuma a anar-se’n a dormir i aixecar-se aviat, com els animals.
Es renta la cara en una font propera al cementiri, se’n va a un camp, fa una pixada llarga sobre el marge, seu sota un garrofer de tres soques i contempla el cel rogenc que anuncia la sortida de sol. Ni els nens ni quasi ningú l’empipa tret d'algunes ovelles que passen pel camí i belen de bon matí a la recerca de camps de bona pastura. Més tard, on és ell, s’acosten tres pagesos amb dues mules i un matxo i s’hi aturen.
—Que collons és això de desaparèixer sense dir res? —li pregunta l’Arogres, que és dels del morro fort, alhora que se sent piular dels teulats que revolen en les branques del garrofer.
—Tothom preocupat per tu, ets un ximple! —diu un altre.
En Benihata no dóna crèdit el que està sentint i fa una cara estranya. Ajup el cap i se’l rasca.
—De debò que el disbarat de desaparèixer uns dies no és just. Posa’t en lloc nostre i ho veuràs —comenta un tercer i s’enrotlla un cigarret.
—Ja ho veig, sí. En certa manera us comprenc.
—Així està bé. Tu formes part del poble.
—No crec que us hagi vingut de nou.
—Tants llocs que tens on anar a dormir a una cova o a una pallissa, ja són ganes d'anar a fer-ho al cementiri vell.
—No sé si tinc un límit o no, però vosaltres l’esteu sobrepassant amb escreix. Ah, i no crec gens que us preocupeu per mi.
—Estàs ben boig. Vinga, marxem i no perdem el temps amb un home així —diu un d’ells.
Els pagesos segueixen cap als seus camps.
—Jo no importo ningú. Necessito oblidar-ho tot enmig de la tristesa. Que se’n vagin a la merda eixos individus tan hipòcrites, jo no pertanyo als seus —es diu en veu alta.
El sol ja és fora. Demana a uns veïns si volen encàrrecs. Li’n demana a l’ama del mossèn.
—Vés al campanar a fer el senyal de morts. Ha faltat en Torrao, amic teu. Aquí tens la clau de l’església —diu el mossèn.
—Molt bé.
És a l’alçada de les campanes. Pel poble, se senten els pics i repics de les campanes amb una cadència i lentitud que sembla que ploren i que es barregen amb el cant entretingut l’aigua que raja en les fonts.
—Qui ha mort? Qui toca les campanes així? —diu una dona que va pel pa al forn.
—Es diu que ha mort en Torrao. Ai, senyor, aquests homes beuen massa i l’alcohol els mata.
—Però qui fa el senyal?
Continuarà
Joan Guerola
