Qui està lliure de què? 10 (experiment de narrador càmera)
Desena part
Un matí en la parada de caçar al parany. Una arruixadora amb aigua és a terra, sota una branca d’un dels garrofers. Té l’extrem d’un cordill lligat a una nansa i l’altre extrem a una branca segura del garrofer. El cosí munta a la branca, seu i estira el cordill per pujar l’arruixadora que deixa en un lloc fiable perquè no caigui. Llavors el crida i li diu:
—Vine i posa’t aquí baix de mi. Estic fart de veure’t ple de polls. Em fas pena.
—No he fet res dolent.
—Ja ho sé. Però has de despullar-te.
—Per què em vols veure nu si ja saps que no peso quasi res i que estic molt prim?
Roman dret, quiet mentre li tira aigua amb l’arruixadora. Li dóna un sabó fet a casa i li tira una mica d’aigua, molt poca. Llavors, des de dalt del garrofer li diu:
—Fes servir tot el sabó que vulguis. Per tot el cos. Frega’t bé amb aquest fregall d’espart. Tens molta runa acumulada.
Mentrestant, ell agafa una escombra des del pal i comença amb el feix de branquillons a rascar-li els muscles i l’esquena per treure-li la tosca de brutícia. Quan veu que té la pell molt vermella, s’atura. Llavors agafa l’arruixadora i li tira aigua perquè es renti bé i s’esbandeixi. Un cop esbandit, li lliura una tovallola perquè se sequi.
—Estàs bé?
En Benihata s’asseca. De seguida assenteix per fer un sí amb el cap.
—Ara que estàs net, vull saber com et sents?
—Com em sento? No ho sé com em sento! No recordo el temps que no estava així.
El cosí li ofereix roba usada. Es vesteix a poc a poc, d’espatlles a ell. Els pantalons li venen un pel llargs. Fa uns plecs a cada camal i s’arromanga la camisa.
En acabat, el cosí fa una foguera amb tota la roba que havia dut durant molt de temps. Li retalla la barba amb unes estisores. Llavors, li dóna una carmanyola que té tords amb tomata, i unes quantes llesques de pa.
—Estàs fet una pelleringa, però ja no sembles un gos sarnós —li diu el cosí que sembla esbalaït de veure’l—. Millor, molt millor deus sentir-te, eh?
Ell fa que sí amb el cap. En acabant, li somriu.
El menjar està sobre una taula a sota d’un garrofer. En Benihata menja a gust amb una dentadura feta malbé. El cosí també l’acompanya menjant d’una carmanyola pròpia. Tots dos estan asseguts, mengen en silenci del menjar que tenen sobre les cames. El cosí treu una ampolla de vi. Els dos en beuen i la deixa a terra. S’ho acaben tot. Li dóna un cigarret i l’encén amb l’encenedor de pedra. Treu una calada de fum i xerren una estona mentre fumen.
—Quin coi de malparit estàs fet. Tota la vida de rodamón.
—Però no he fet mal ningú. A diferència del cabró que ha nascut ric i vol seguir-ne sent encara que no pagui els treballadors tal com cal. En el fons, cadascú té el seu destí.
—Ja ho pots ben dir, però el teu és un xic massa dur i trist.
—No n’estic orgullós.
—T’escarneixen i se’n riuen els nens i abusen de tu els joves per divertir-se. Passes dies sense menjar quasi.
—En canvi els rics, més enllà d’anar a missa diària, tenen uns problemes de consciència que t’hi cagues.
—Sí, home!
—Cony, mai et donen res per menjar. Se senten incòmodes…
La seqüència es fon amb una perspectiva global de la parada de caçar al parany.
Continuarà
Joan Guerola
