Qui està lliure de què? 8 (experiment de narrador càmera)
“..bet I can make you smile when the blood, it hits the floor”
Bruce Springsteen
Vuitena part
Un vespre trona i rellampega. No troba una pallissa o el cobert d'alguna quadra per descansar. Quan va pel camí de ferradura s’encreua amb un home major. Ve del camp i porta del ramal una burreta amb una sària carregada d'userda.
—Faig via perquè ens mullarem si no trobem aixopluc aviat.
—Oh i tant. Tu el tens ben a la vora, no pas jo.
Segueixen els trons i els llamps.
El pagès desapareix amb la burreta pel camí.
Ni al cap de mig minut que ja cauen les primeres gotes. S’endinsa al cementiri vell que està en ruïnes. Es retira sota un tros de teulada just en entrar. Té parets mig assolades i portes decrèpites, a tothora obertes. Mira els nínxols del costat esquerre i les tombes que són a terra, convertides en un brossegal i alguns esbarzers que mig les cobreixen.
—No tens gaire on triar. Si moro, estaré al lloc idoni i estalviaré feina.
Es diu a si mateix al mateix temps que s’hi posa de braços plegats i mira els nínxols. No sap on anar. Recorda la guerra.
Flashback
—Has sortit viu de l’infern d’aquesta trinxera. Increïble. Havent-ho superat, ja pots viure fins i tot en un cementiri. T’has jugat la vida per uns nois que no es feien il.lusions de salvar-se. No et vaig a donar una medalla, però potser… —li diu un alt càrrec militar quan el van acomiadar.
Estén trossos de sacs i una manta estripada dins del nínxol, entra a dins i s'estira panxa amunt amb els peus cap a dintre. I la botella de vi amb ell. Queda sol com un empestat. Se sent el soroll de la pluja.
La seqüència enquadra el cementiri vell, el camí i la pluja, sonen les campanes del campanar i es fa fosc.
Alguns dels homes beuen i xerren a la taverna del Roig. Ells tenen un porró de vi i un plat de cacau i tramús.
—Fa uns dies que no veig en Benihata pel poble. Em ve molt de nou, la veritat. Ni pels carrers ni pels afores. El vaig cridar per si dormia en la cova tant com vaig poder. Em vaig esforçar en va i res va contestar. No sé per on deu parar —diu un.
—Igual està malalt. Els nois li van fotre un bon ensurt l’altra nit.
—No pateixis que no ha desaparegut —diu un altre i aixeca les espatlles—. Quan menys ho esperis te'l trobaràs ben borratxo i brut. Tot i viure com viu, no agafa ni una galipàndria. En canvi, nosaltres no tirem ni de cara a l'aire.
—Només vagareja i mai no ha fotut ni brot.
—Ja pots contar. Res de bo.
—Segurament no passa l'ànsia que tenim nosaltres. Ell viu del que li dóna alguna dona. Només el lloguen per fer feines de no-res i el que guanya s'ho gasta en vi. Vinga, home!
—Si el seu pare hagués viscut, no li hauria permès fer tanta ximpleria. Hauria agafat una enrabiada que li hauria girat la cara al revés.
El últim que parla es posa fora si i dóna un cop de puny sobre la taula.
—Per què hem de parlar d’un personatge com ell, de dir tantes bestieses per sentir-nos tranquils. Si ell vol viure així, a mi i a vosaltres tant ens hauria de fer. Per què no ens oblidem d’ell?
—Això és impossible. Uns dies que no el veiem i ja estem preguntant. També hem de matar el temps.
Continuarà
Joan Guerola
