Qui està lliure de què? 5 (experiment de narrador càmera) 9-9-16
Cinquena part
De bon matí furta les primeres faves i pèsols a les hortes. Les regala al secretari que li pregunta:
—Segur que ningú les trobarà a faltar? D’on…
L’interromp.
—Disculpi, vostè… És clar que no. Qui trobarà a faltar quatre faves mal comptades en un any que condiran molt.
—Està bé, està bé. Crec que ara hauries de marxar i que no ens vegin junts.
El secretari se les queda, li dóna uns gallets i una mica de roba vella. Se’n va a l’estanc que sempre és al mateix lloc. No compra tabac sinó vi. S'asseu sobre uns troncs davant de la fusteria, xucla l'ampolla, beu vi, la deixa a terra a l’abast de la mà i passa les hores mortes. És l'únic que vol. Amb l’ampolla ben a la vora o entre les cames, ve algun nen a seure prop d’ell i li fa companyia fins que es cansa i marxa. Si troba alguna burilla, demana algú dels que fumen que li deixin l’encendor. Li costa encendre-la. Fa unes poques calades i la llença.
Dorm en la cova dels camps de la Travessa durant unes setmanes. Com és tan deixat la té plena de brutícia. Se'n va a la cova de la Vallcanera.
Tothom accepta eixe home inofensiu menys el pagès propietari de la cova o dels bancals on els ha fet furts.
—Redéu, com m'ha deixat la cova de bruta. Ara hom ha d'agafar el raspall i treure brutícia fins i tot merdes. Quin fàstic! I els camps trepitjats després de ser llaurats —diu un.
—Jo estic fart que em furti les primeres verdures i hortalisses. Bé, és veritat que el tocacampanes de collons només n’agafa algunes al començament —diu un altre.
S’ho prenen massa a la valenta els afectats per les coves brutes i els que han patit furts. Van a buscar-lo carregats de pals.
Ell no té forces per arrancar a córrer. Li donen una pallissa sense llàstima. Ell no diu ni piu. Només alguns crits de dolor.
—I si no els ha agafat ell? També hi ha d’altres que furten… i potser l’acusen a ell —diu un pagès.
—Ja n’hi ha prou. Ei, a veure si el matem. No perdem l’oremus. Jo me’n vaig a casa. Quina culpa té aquest beneït que no té res per ficar-se a la boca.
Tots se’n van.
Ensenya pels carrers les vergassades que li marquen i li creuen l'esquena. Els nens l’emprenen amb ell. L'esbronquen i l'escarneixen pels afores.
—Covard, gallina, capità de la sardina —li diuen i riuen.
—Capsigrany. More't d'una vegada.
—Marrà… Porc. Apedreguem-lo.
Li cau una pluja de pedres i ell es cobreix el cap amb una jaqueta esgarrada però no corre ni camina més de pressa. Els segueixen fins a una tirada del poble.
Se’n va fins a sota el pont. S’asseu, dorm fins que les mosques que li pul·lulen per la cara el desperten. Sacseja el cap i les espanta d’una manotada.
Continuarà
Joan Guerola
